Aclariment previ. El títol de l'article no va sobre cap programa del professor Sebastià Darbó. En aquestes setmanes de confinament i teletreball hem tingut ocasió de recordar què eren aquells blocs de paper que fan pols als estants i que la gent critica quan els veu de fons en una videoconferència. I també ens hem abocat a la televisió i a veure sèries i pel·lícules com si fóssim en Toni de la Torre o en Toni Vall. Francament, sóc una rata de Netflix i d'altres plataformes en línia, i sóc d'aquells a qui la gent demana per si sé d'alguna sèrie interessant per començar. L'article no va de sèries ni de Sebastià Darbó, però sí, per deixar-ho clar. Perquè vivim en la Catalunya desconeguda (música de misteri).

La Catalunya desconeguda, com a la sèrie Stranger Things (traducció lliure: coses estranyes o desconegudes), és un indret on tot sembla avorrit i, per tant, normal. Normal segons ens hem acostumat, després de 10.000 morts i d'anar amb morrió per comprar al supermercat o passejar pel carrer. Però tot passa per sota, literalment, del nostre nas. L'Estat espanyol, és igual qui governi, ha centralitzat competències que li eren molt desconegudes com el cas del sistema sanitari i ha centrifugat responsabilitats. Un dia diu una cosa i després diu l'altra, o 'xuleja' als comerciants i segueix cobrant IVA i autònoms. Qui té la llufa de la mala gestió no és només el ministre Salvador Illa (Déu el tingui a la seva glòria), sinó els responsables de Salut i de Serveis Socials. De les poques coses bones de la Catalunya desconeguda és que de moment no ens traiem els ulls tirant-nos morts i culpes pel cap, però tot arribarà.

A la Catalunya desconeguda ara valorem l'escola i els mestres i professors, aplaudim els sanitaris portin la bata del color que sigui, ens recordem del nom de les caixeres del supermercat, i -això ja és molt gros- creiem que l'ajuntament fa les coses bé. Un país estrany per als catalans, acostumats a la brega, al nyi-nyi, i a la crítica per la crítica. Sort dels missatges que passem pel mòbil amb enterradors de Ghana al final de tot. Tot ens fa gràcia. Com en tots els contextos de pandèmia estem desenvolupant una brutal i humana tolerància al morbo, la mort i la desgràcia. Em fa pensar en la Dansa de la Mort de Verges, el poble de l'Empordà, no la consellera Vergés, malpensats.

Seguim on érem. Seny i rauxa. Arrencada de cavall i parada de burro. Els Mossos d'Esquadra van haver de denunciar diumenge passat dos homes per volar ultralleugers al Bages infringint les mesures de confinament de l'estat d'alarma. Per terra, mar i aire. Tenim el que ens mereixem? Que respongui un altre.

Però volem ser alliberats. La Catalunya desconeguda frisa per sortir i fer el vermut, per omplir les terrasses del país amb cerveses i nens jugant amb pilotes i patinets. Això no és res de nou. L'angoixa per sortir potser sí. Valgui la imatge de diumenge passat de l'Hospital del Mar de Barcelona quan sortien dotzenes de sanitaris després de torns draconians amb el morrió i els guants mentre al passeig de la Barceloneta els donaven la benvinguda centenars d'esportistes i passejadors delerosos de sol i platja. La màxima ironia sempre ens despulla l'ànima.

La Catalunya desconeguda no existeix. És la Catalunya de sempre. Un país amb una societat capaç dels esforços més ingents i de l'estafa més miserable. Som així. Creure que el futur ens farà més forts o més solidaris o més intel·ligents és només qüestió de fe, a l'altura de la Santíssima Trinitat o del taoisme. Aquest serà un any dolent? Potser sí, però el que no podem pensar és que el proper serà millor perquè sí. El futur és per qui se'l treballa.