Qui hagi vist la famosa pel·lícula Matrix recordarà una societat que vivia en un món il·lusori on s’havia creat una realitat fictícia. No he pogut evitar que m’hagi vingut al cap aquesta cinta precisament quan estava veient un d’aquells debats versallescos de la nostra televisió pública on tota la partitocràcia del país hi és ben representada. Aquells que són la quota dels “sobiranisme” parlaven de la nació en uns termes com si ja fos independent i, com que són dies on es parla de l’abdicació del Borbó, tot gira al voltant d’aquest tema però afirmen que això ja no va amb nosaltres perquè estem en una altra pantalla. Exactament el mateix que ha dit  el partit del govern per justificar l’abstenció en la votació al congrés sobre la llei d’abdicació perquè “això ja no va amb nosaltres”. Amb tot, el president Mas assistirà a la proclamació del nou monarca el pròxim 19 de juny a Madrid per una qüestió de “bon veïnatge”. Veïns? Home, el meu veí no és aquell que mana a casa meva i entra quan li plau per furtar-me els diners. Hem acabat parlant com si ja fòssim amos de casa nostra i Espanya l’inquilí del tercer segona al qual només saludem a l’ascensor o a les reunions de l’escala.  

Si parlo així, és perquè no puc evitar pensar en el relat que s’ha construït a Catalunya en els darrers mesos a partir de l’anunci de la consulta del 9 de novembre. Tant parlar de la “desconnexió” de Catalunya amb Espanya que ens volen fer creure que l’estat espanyol forma ja part del passat. Com si ara ni paguéssim els nostres impostos a l’Agencia Tributaria espanyola ni les lleis del ministre Wert obliguessin a les nostres escoles a fer classe en espanyol. Matrix estelat en estat pur. I què tenim en realitat?

Totes les formacions polítiques partidàries de l’eufemístic “dret a decidir” afirmen que votarem en una consulta no vinculant (com ho són totes) sense saber què significa exactament. Negociarem amb Espanya la independència després? Quins seran els terminis? Europa farà cas d’una consulta com aquesta? La independència serà total o haurem de compartir alguna cosa amb els espanyols? Una consulta és suficient per tenir seient a l’ONU, passaport propi i selecció catalana de futbol jugant el mundial del 2018?

Totes aquestes preguntes ens les podem fer si les urnes consultives les arribem a posar el 9 de novembre. Però, si no és així... què passarà? Ningú amb responsabilitat política ens dóna cap resposta clara. Uns diuen que votarem de la forma que sigui sense concretar què diantre passarà immediatament. Altres proclamen que no podem contemplar cap altre escenari que no sigui la consulta. I mentre tot això passa el gruix de l’independentisme del carrer afirma que, si no hi ha consulta, hi hauran eleccions plebiscitàries com a preàmbul d’una declaració d’independència. Un escenari més propi del desig que d’una realitat basada en els fets, declaracions i propostes dels actors parlamentaris de l’anomenat procés. La veritat és que no hi ha cap raó de pes que ens indiqui que passarà això. De fet, no hi ha cap raó que ens faci sospitar què dimonis passarà, tret que l’Onze de Setembre tornarà a sortir molta gent al carrer.

El que sí que és cert és que ningú de la partitocràcia creu que es voti. Ni els contraris ni els favorables. Personalment ho he escoltat per boca de dirigents de CiU i ERC, però m’han dit que no es pot dir per tal de no desmoralitzar a la gent. En una ocasió això va motivar una polèmica entre un d’ells i un servidor, perquè li vaig respondre que ja n’hi havia prou de tractar als catalans com a infants. El no dir les coses pel seu nom, a part de ser una mostra més del complex d’esclau que arrosseguem encara bona part dels catalans, també significa, en aquest cas, practicar un paternalisme tronat.

Sincerament, crec que el poble de Catalunya, després del gran esforç que està realitzant, es mereix que se li parli clar i es deixi d’especular electoralment amb els seus sentiments. Sobretot perquè, sense dirigents que marquin clarament i obertament el camí a seguir, podem acabar fent-nos nosaltres mateixos una composició del moment polític actual que només serveixi per consolar el nostre ferm sentiment de llibertat i… res més.