La conclusió general de l’article anterior es podria resumir en tres sentències: 1) el replegament nacionalista de Trump obliga Europa a esdevenir un actor polític global autònom; 2) els interessos dels EUA i Europa han deixat d’estar alineats; 3) assumir aquest paper exigeix aprofundir en el model d’integració europea, revisant les formes l’articulació dels estats, així com el paper de les entitats subestatals.
Per més giragonses i canvis de guió que es puguin treure de la màniga Trump i el seu equip, el mal ja està fet. Les conseqüències del que ja s’ha fet no són reversibles. 100 dies han estat suficients per alterar de forma radical l’esquema geopolític dels darrers 80 anys. Un esquema sobre el qual s’havia assentat una hegemonia dels EUA incontestable, indiscutible. Una hegemonia només aparentment eclipsada durant les quatre dècades de la guerra freda, en les que l'URSS era un gegant militar amb peus econòmics i tecnològics de fang. Sortint de la Segona Guerra Mundial, els EUA ja eren la primeríssima potència militar, econòmica, tecnològica i cultural. I el pas del temps no va fer altra cosa que reforçar la seva posició dominant.
Una posició dominant que es va anar afermant a mesura que s’accelerava la mundialització del capitalisme amb unes regles del joc que afavorien el capitalisme nord-americà com més intensos es feien els intercanvis globals. El problema és que el malestar d’una globalització desregulada i asimètrica també ha acabat afectant amplis sectors de la mateixa societat estatunidenca. I, òbviament, les propostes de proteccionisme nacionalista que propugna Trump encara agreujaran molt més les incerteses i el descontentament intern i extern.
Com s’està configurant l’esquema geopolític emergent? En el context de la guerra freda va prendre forma un imaginari basat en la coexistència de tres camps: El Primer Món (capitalisme desenvolupat), el bloc anomenat comunista (realment capitalisme autoritari d’estat amb retòrica socialista) i el Tercer Món (o “perifèria subdesenvolupada”). El bloc comunista aviat es va fracturar internament per la ruptura entre l'URSS i República Popular de la Xina, mentre que el Tercer Món era un calaix de sastre molt divers i heterogeni sense cap possibilitat real d’actuar com a actor global. La desfeta de l'URSS encara va fer més evident l’hegemonia indiscutible i, des d’aquell moment, no qüestionada dels EUA.
Però en el que portem de segle s’han produït tres processos simultanis poc espectaculars, però de significació profunda: l’emergència imparable de la Xina com a segona potència econòmica i tecnològica; la culminació de la integració econòmica europea amb mercat i moneda única, i la lenta articulació del que es coneix com a Sud global (convé tenir en compte que aquest concepte sovint inclou la mateixa Xina). Aquests tres processos estan afectats per dèficits i contradiccions internes molt notoris i rellevants. La qüestió, però, és que la guerra comercial que Trump ha declarat al món està actuant com a catalitzador de transformacions internes i accelerador de reubicacions geopolítiques.
En un nou mapa mundial en el qual la Xina ja tracta de tu a tu els EUA i les potencies més rellevants dels sud global se senten convidades a tenir un paper més actiu en els debats internacionals, la UE està obligada a redefinir el seu paper en un nou esquema multipolar radicalment diferent del que va condicionar la seva creació en el context de la guerra freda. I això és impossible sense una integració política més o menys simètrica a l’econòmica. Ara bé, tota integració política real i estable requereix caminar sobre dues potes complementàries: la creació d’una identitat comuna basada en valors democràtics i l’establiment de polítiques culturals i comunicatives compartides basades en el respecte de la diversitat lingüística i cultural.
En aquest context, la disjuntiva europea és molt clara: o avançar de forma decidida en la materialització actualitzada de l’ideal europeista de Monnet o desdibuixar-se i satel·litzar-se en el nou ordre geopolític en el qual la Xina i el sud global tindran un paper cada cop més rellevant. La pitjor amenaça en el cas europeu s’assembla prou a la que representa el virus trumpista per a la societat estatunidenca: la nostàlgia d’un imaginari associat al nacionalisme d’estat que emboira la percepció de la realitat domèstica i debilita com a actor global. En el cas europeu, 27 nacionalismes d’estat que bloquegin la definició d’una nova arquitectura institucional, política i cultural europea.
En aquesta imaginable i necessària nova arquitectura les propostes pujolistes o maragallistes de l’Europa de les regions i de les ciutats adquireixen una significació renovada, actualitzada.