Poc abans que Eduardo Zaplana engolís el poder amb la voracitat d'un trol, la intelliguentsia valenciana feia dècades que lluitava amb dents i ungles perquè el País Valencià deixés de ser una noció torturada, de genolls, subsidiària de Madrid, per a ser una nació inspirada en els cànons de l'Europa més refinada. Poc abans de l'era Zaplana, els valencians -els il·lustrats, els assilvestrats de la irritada dreta indígena i a la majoria dels meninfots- eren plàcidament governats per una quasi gerontocràcia de joves socialistes dòcils i alegres, amb un cert aire de petits cortesans medievals que, d'acord als tòpics mesetaris, només pensaven en viure bé. País menut, amable, moderadament ric, país complex -perplex segons el plorat Josep Vicent Marquès- país de possibilitats infinites o almenys somiades...

Quan Zaplana va tocar el poder, després de podrir l'Ajuntament de Benidorm dels Gratacels, el país va convertir-se en una mena d'arxipèlag de les Bahames, capital València, on tota mena de pirates, corsaris i bucaners van fer negocis grandiosos mentre cantaven el "per a ofrenar noves glòries a Espanya" i beneïen l'era d'Aznar. En tot aquell món, Zaplana va ser una mena de reietó de Nassau, faldiller, espavilat, cruel amb els enemics, capriciós i refinat, ambaixador de missions impossibles, tauró de taurons.

A l'última, el seu poder infecte ho va podrir tot. Avui Zaplana, l'amic de Julio Iglesias, el conseguidor d'Aznar, l'executiu d'or de Telefònica, greument malalt, a penes és carn de reu. Ha arribat a la presó sense amics, sense a penes sobresalts després d'una dilatada trajectòria pública i tot a causa d'una distracció, diríem. Al seu darrere a deixat una pila de cadàvers polítics i un país arruïnat.

Al País Valencià molts periodistes el van veure arribar de lluny des del minut zero. Molts no van tenir prou sagacitat, ni potser prou recursos, ni tampoc prou valentia per enfrontar-s'hi. La premsa local -amb excepcions- tampoc s'hi va veure en cor de tocar-li els collons a un tipus que tenia fama d'exterminar els seus adversaris sense pietat i que, a més, disposava de la caixa dels doblers, de les caixes vull dir, les d'estalvis i totes les de la Generalitat...

Només en va haver-hi entre tots aquells periodistes, Francesc Arabí, que va ser prou intel·ligent, persistent i boig per a recordar-li al reietó de Nassau, sempre que podia, que feia olor de fem. Només ell va ser capaç d'advertir-li a través d'una i mil informacions contrastades que tard o d'hora cauria. Ai!, si Arabí hagués treballat a Madrid o, encara, en aquesta Barcelona que s'ho empassa quasi tot.

El periodista valencià acaba de publicar Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto. (Foca). El volum supera amb escreix un altre intent molt lloable de destapar un dels personatges més inquietants de la política espanyola de les darreres dècades, el símbol mateix de la impunitat en una era dominada per furtalàpides, espavilats i professionals del patriotisme. Em refereixo a Alfredo Grimaldos que en 2007 va publicar en la mateixa editorial, Zaplana, el brazo incorrupto del PP. Arabí té molts llibres pendents per escriure... El de la corrupció en el València Club de Futbol, el de les màfies empresarials de la ciutat de València, el de les misèries de l'esquerra, el dels secrets dels arrossos de poble, el manual d'autoajuda imprescindible per a continuar existint en un món dominat per un exèrcit de "gilipolles" marquetinians que intercalen un neologisme anglès cada trenta segons i d'illetrats que confonen els algoritmes i les piulades amb allò que feia, posem per cas, Kapuscinski, que encara fa Talese.

En aquest llibre, Arabí, ho explica tot sobre Zaplana. Tot sobre nosaltres, tot sobre vostès incauts ciutadans com jo sempre a punt de ser temptats, sempre cagant per mig cul, ignorants dels mecanismes que mouen el món, desconeixedors absoluts de fiscals que afinen i d'altres espècimens. Ho fa amb rigor i amb un domini del sarcasme que només pot tenir un valencià gràcies a una llarga, perillosa i nostrada tradició.

Escriu Arabí: "Fallaren els mecanismes de control. Per imperfectes o perquè dimitiren de les seves funcions. Va fallar la política, la Justícia, la premsa i la ciutadania, com en tants altres llocs. Però en el cas valencià els climes propicis per al conreu tenien traces particulars que van fer germinar la llavor de la corrupció. Aquell règim que es va aixecar com una falla i va acabar, com totes, reduïda a cendres, va tenir directors d'obra que fins i tot reinventaren el ciment com esdeveniment". És el cas de Francisco Camps.

Al següent de la llista, Alberto Fabra, li va tocar, per ordre de la crisi econòmica, començar a podar el sector públic valencià, la Generalitat paral·lela, i a vendre a preu de saldo el patrimoni públic desballestat i tenyit de vermell". La de Zaplana és la història d'un fracàs col·lectiu de proporcions èpiques, la repetició de la història de l'Espanya més sinistra en la seva versió meridional.

El dèficit democràtic dels valencians, recorda el periodista, no és ni major ni menor que el d'altres latituds. A l'última, però, són els privilegis de determinats polítics els que a la llarga acaben generant tant de malestar de fons i ateisme sobre la política i descrèdit del sistema. El vell muckracker Lincoln Steffens, com el genial i valent Arabí, sempre tornarà per a recordar-nos, almenys mentre hi hagi periodisme, que de la corrupció, de la d'aquí i de la d'allà, en som responsables tots.