Deia en Joan Fuster allò tan bell i feridor de que “les meves contradiccions són les meves esperances”, i és una manera molt optimista o salvadora de tractar la nostra incoherència, que no és res més que la nostra veritable personalitat. La història del món i dels seus grans personatges és el fruit de la dialèctica de la contradicció. Què dic i què faig, sovint no només no són el mateix; és que no són del mateix planeta. Moltes contradiccions són volgudes, sí, encara que no es vulgui admetre. I per això la pau la fan els falcons, els que operen la vista porten ulleres i els anomenats progressistes sempre són els més conservadors. Fa poc en aquest diari podíem llegir en Guillem Clua assegurant i recordant que “les bogeries més importants a la vida les fem per amor”. Quanta raó. De fet, el que més trobem a faltar és no fer bogeries, sobretot no tenir-ne motius. Ens sentim massa adormits, morts en vida, anestesiats. I si mai has estimat amb delit, passió i devoció trobes a faltar aquesta dolça metzina. Un motor, un horitzó, una justificació d’un tot amb només un tros. Aquella esperança de ser millor per poder conquerir o seduir l’altre. Aquella teva millor versió és el que enyores, el que et fa veure que el teu jo d’avui és poca cosa, un fruit decadent del dia a dia, un perfum sense cap olor. I en això tenim mig país. Ni desencisat ni enamorat, no. Em refereixo a l’independentisme català, que ja costa de veure en les enquestes, però que encara és més car de sentir als carrers, als bars, a les fleques... Ara es vol tornar a encendre la flama, donar-se una nova última oportunitat.
 
I quina millor manera d’activar l’ànim que sortir corrents a buscar l’enemic exterior? En aquest cas, la cimera hispano-francesa del proper 19 de gener a Barcelona. Emmanuel Macron, ja recuperat de tanta eufòria postissa amb el mundial de futbol, signarà un tractat amb Pedro Sánchez, que diu que és l’enterrador del procés independentista. Aquestes cimeres –recordo bé una a Girona amb José Luis Rodríguez Zapatero i Jacques Chirac de primeres espases, era 2006 i ens deien que tot era possible– són sempre una concessió publicitària que França fa a Espanya. Després, de col·laboració ben poca cosa i justeta. I sobre la trobada de la setmana que ve, on potser es parla d’un gasoducte que no veurem mai, el president Puigdemont fou el primer a reclamar una mobilització de protesta a la reunió de Barcelona. Tot seguit s’hi van sumar Assemblea, Òmnium, AMI i Consell per la República. A Junts ja se li pressuposava l’assistència activa i activista. I els darrers han estat la bona gent d’ERC. Els republicans es mobilitzaran a favor del referèndum i donant a entendre que l’independentisme és viu. No estan en contra de la cimera, o sí? Perfils juntaires com Xavier Trias o Jaume Giró, gent seriosa, estaran amb la CUP cantant allò de “Ni França, ni Espanya, Països Catalans”? Com esgota la contradicció, que al final és una manera de mentir, de no dir la veritat, o bé només la punteta.
 
El president Aragonès participarà de la cimera hispano-francesa. Bé, anirà a saludar. Com aquell a qui li fa mandra anar a un dinar d’amics i diu que es passarà al final a fer els cafès, que té moltes coses a fer. La idea que ens ven el gabinet Aragonès és que "el Govern no ha de renunciar ni regalar espais que li pertoquen", i ves per on té tota la raó del món. Tota. Tant de bo s’apliqués sempre i en tot moment. Ara bé, el president Aragonès es quedarà al replà de les negociacions. No les ensumarà. Els presidents Pujol i Maragall no només eren més hàbils en aquestes tessitures, tenien un país més endreçat i amb una idea, potser prosaica i poc romàntica, que exigia sempre obtenir el màxim i el millor per a Catalunya. Convergents i socialistes tenien la seva manera d’entendre el món i entenien el país d’una manera, ara anem de part en part fins a la derrota final.
 
Ho té complicat ERC amb els malabarismes, però és destacable que els vulguin fer, i més amb els pressupostos catalans més en dubte que mai. I amb això hi perdem tots; independentistes, constitucionalistes, esquerrans, carnívors i mig pensionistes. Fer putxinel·lis és admissible sempre que no es jugui amb les coses importants. Som fills de les nostres contradiccions, sí, però de vegades cal triar, cal renunciar, per poder tenir una mica d’orgull propi i, sobretot, d’identitat. Perquè al final en aquest país ja no sabem qui és qui amb tanta màscara i no reconeixerem ni a la mare que ens va parir.