Ho va explicar el reporter polonès poc temps després que uns quants oficials rigorosament uniformats s’endugueren, sense estalviar-se les cerimònies ni els protocols a l’ús, l’emperador Halie Selassie en un Volkswagen verd camí del seu final. Tot va començar l’any 73 quan el periodista Jonathan Dimbleby va aterrar a la remota Etiòpia i va mostrar al món com en el nord d’aquell país milers de persones morien de fam mentre a palau es bevia xampany i caviar procedent d’Europa i l’emperador servia la carn als seus gossos en safates d’argent. El malestar venia de molt enrere però aquelles imatges de Dimbleby del cert que van remoure les entranyes d’un país exhaust que va començar a revoltar-se mentre l’emperador, reclòs en la seva gàbia d’or, contenint la seva ràbia i orgull, desconeixedor d’aquella realitat brutal, no aconseguia saber com calia actuar.

El cas és que tot d’una un eixam de periodistes de tot el món van arribar al país i van difondre les imatges de la fam obtingudes per estudiants rebels. Tothom va saber també de com els mateixos dignataris del monarca especulaven amb els preus dels aliments augmentant el dolor del poble mentre Europa continuava enviant ajut i mentre creixia, també, la indignació entre els etíops. I en això, i enmig d’un ambient desfermat de repressió, Sa Sereníssima Magestat va visitar el nord per premiar els seus màxims representants acusats pels missioners i els metges estrangers de robar. En un arravatament d’orgull nacional va ordenar també als seus ministres construir presses en el Nil per competir amb un Egipte que no les tenia i amb uns diners que tampoc no existien a les arques de l’Estat. Cap antídot millor contra les calúmnies i el malestar del poble com l’exaltació de la pàtria, degué pensar el vell.

Com sigui, a partir d’aquell moment, amb mig milió de morts de fam, tot es va podrir molt ràpidament. Els militars es van revoltar... vagues, manifestacions… la cort es va dividir entre els que demanaven més garrot, els possibilistes i els més nombrosos, els oportunistes, del tot convençuts que passés el que passés acabarien prevalent i continuant amb les seves vides privilegiades com si no res hagués passat. I així va ser que el Rei de Reis, el Lleó de Judà, l’Escollit de Déu, el Molt Altíssim Senyor, Sa Més Sublim Magestat, descendent directe del rei Salomó, va començar a sentir-se assetjat per la realitat i a convertir-se en una ombra de si mateix mentre a palau s’hi respirava la por, la confusió, l’odi, l’angoixa mentre la fam i la misèria matava en el carrer els seus súbdits.

Els darrers mesos del Ras en el tron, sempre segons li van explicar al polonès, els oficials revoltats van començar a anar sovint pel palau per tal d’exigir-li a Sa Magestat, amb gran respecte, que tornés tots els diners amb els quals s’havia fet durant mig segle de regnat. Grans quantitats de diners que durant anys havien anat engreixant nombrosos comptes a l’estranger. Fins i tot, diners amagats en el mateix palau. Quins diners?, es preguntava el descendent del Rei Salomó. No hi ha diners... tots s’han gastat en el progrés del país... rematava provocant la indignació dels seus inoportuns visitants.

De res no li va valdre però fer-se el murri. D'una revolada els soldats van aixecar una catifa persa i van treure garbelles de dòlars i, encara, més dòlars d’entre les pàgines d’una gran col·lecció de Sagrades Escriptures traduïdes a nombrosíssimes llengües de tot el món. I llavors el Ras no va poder negar l’evidència tot i que va insistir en el fet que no era cert que tingués cinc-cents milions repartits en bancs suïssos i anglesos mentre al carrer la gent demanava que el penjaren d’un arbre.

A finals del mes d’agost de 1974, els militars van promulgar un decret de nacionalització dels quinze palaus de l’emperador així com d’un grapat de les seves empreses sense aconseguir però fer-se amb els milions de dòlars que havia amagat al llarg de la seva vida. El 12 de setembre era destronat durant el transcurs d’una senzilla i amable cerimònia.

Segons li van contar al periodista varsovià testimonis presencials, Sa Magestat Imperial va abandonar el poder amb gran solemnitat i molt agraït, ja que fent-ho considerava que estava servint al seu país.

Un cop destronat, va escriure Kapucinsky, Selassie va pujar a un Volskwagen verd que el va portar fins al vell palau de Menelik, en els turons d’Addis Abeba, on va morir, no sabem del cert com, un agost de 1975.