Dimarts passat, just quan van tancar els col·legis electorals a Israel, algunes enquestes a peu d'urna pronosticaven una majoria alternativa a Netanyahu. Però totes les il·lusions es van dissipar de seguida que va arrencar l'escrutini: Bibi empatava en escons amb el flamant partit Kahol Lavan, encapçalat per l'excap de l'Estat Major de l'Exèrcit Benny Gantz, però només l'actual primer ministre en funcions té possibilitats de conformar una majoria parlamentària.

Benjamin Netanyahu tornarà a governar i es convertirà en el primer ministre de la història d’Israel amb més anys en el càrrec. Ni David Ben Gurion, considerat el fundador del país, va ser primer ministre durant tants anys. L'esquerra israeliana, de la qual Ben Gurion formava part, ha quedat pràcticament escombrada del mapa polític israelià i només comptarà amb un total de deu escons (sis dels Laboristes i quatre de Meretz). Molts dels seus votants tradicionals han optat pel vot útil que representava Gantz i ha anat d’un pèl que Meretz es quedés sense representació.

Netanyahu ha plantejat aquestes eleccions com un referèndum sobre la seva figura, i en aquest cos a cos no hi ha ningú que sigui millor que ell. L'oposició no ha estat capaç d’erigir-se com a alternativa amb projecte propi, i ha optat per adaptar-se als prejudicis dels israelians pel que fa a la política estricta mentre s'emmotllava al marc del plebiscit. De fet, de política gairebé no se n'ha parlat. No hi ha hagut vídeos com aquell "els àrabs estan votant en massa" de Netanyahu, però sí càmeres als col·legis electorals de majoria àrab per acabar d’intimidar els pocs àrabs que encara tenien ganes de votar.

Si el seu partit no entra en crisi quan comencin a jutjar-lo pels casos de corrupció que té pendents, Netanyahu governarà tranquil i més reforçat que mai. Els pioners que van fundar Israel ja són història i d'aquell somni socialista ja no en queda res. Els jueus d’origen centreeuropeu, que històricament havien ocupat tots els llocs de poder, són cada vegada més minoritaris. Els ultraortodoxos, que quan es va fundar l'estat eren testimonials, són avui una cinquena part de la població israeliana. I una part important dels ciutadans israelians vénen de països sense cap tradició democràtica.

La demografia israeliana és, doncs, un camp abonat per a Netanyahu, que ha estat el més intel·ligent a l'hora de conjugar tots aquests factors per a guanyar eleccions rere eleccions. No sembla que hi hagi, ara per ara, cap manera de derrotar-lo. I la demografia seguirà el seu curs.

Llegeix aquí la primera part de l'article.