El proper dia 9 d’abril, Israel celebra eleccions generals. Són probablement les eleccions més decisives dels darrers 20 anys, una època en què el desconcert i el buit que va deixar l’assassinat del Primer Ministre Isaac Rabin s’han anat omplint d’un fals pragmatisme. Durant aquests anys el país ha anat fent, massa sovint oblidant que el manteniment de l’estatus quo, a la llarga, suposa la desaparició d’Israel com a estat democràtic primer i com a estat jueu després. Aquestes eleccions són un punt d’inflexió perquè obriran la porta a la pau o la tancaran definitivament, malgrat que la idea que la pau és impossible està força estesa entre la població israeliana i tot depèn del grau de resignació de cadascú.

Benjamin Netanyahu és un ferm defensor de la impossibilitat de fer la pau i es presenta per a ser reelegit com a primer ministre enmig de 3 processos judicials on està imputat per corrupció. Va començar a provar discursos d’extrema dreta molt abans que les pulsions autoritàries que avui s’estenen arreu del món fossin ni tan sols una alternativa. Quan Trump va ser escollit president dels Estats Units ja vaig explicar en un article en aquesta casa que allò que aleshores agafava per sorpresa a mig món tenia un referent que es deia Netanyahu.
 
La coalició Kahol Lavan (Blau i Blanc) es presenta a les eleccions com una alternativa de centre que esmena l’autoritarisme de Netanyahu mentre mira d’adaptar-se als prejudicis dels israelians i defuig les preguntes difícils. La proposta, encapçalada per Benny Gantz -ex-cap de l’Estat Major de l’Exèrcit- està perfectament calculada per a anar a buscar els votants de Netanyahu i arrossegar-los cap a posicionaments més moderats i gens disruptius, alhora que s’erigeix com l’última oportunitat per a derrotar l’actual Primer Ministre als ulls de molts votants que mai haurien dit que acabarien votant un militar.
 
Netanyahu tornarà a jugar la carta de la por als àrabs israelians. Ja li va funcionar a les darreres eleccions quan, el mateix dia dels comicis, va publicar un vídeo en què alertava que "masses d’àrabs" estaven acudint als col·legis electorals. Era mentida: l’abstenció, tot i que cada cop menys, encara pesa entre els ciutadans israelians àrabs, que avui són un 17% de la població. Però Netanyahu va guanyar les eleccions en part gràcies a això, i ara no dubta a intentar desqualificar els seus adversaris amb l’argument que pactaran amb els àrabs per a governar (avui, la coalició de partits àrabs té 13 escons a la Knesset).
 
Per altra banda, les propostes de Benny Gantz no encaixen amb els posicionaments tradicionals de l’esquerra israeliana. Però si arriba a governar no podrà limitar-se a suavitzar el llenguatge de Netanyahu i haurà de donar resposta a les tensions que viu el país, tan internament com externament.
 
Amb tot, aquestes eleccions seran clau per a definir el futur d’Israel i una prova de foc per als moviments neoautoritaris, que malgrat els seus tics antisemites s’han emmirallat en Netanyahu. Si l’actual primer ministre és reescollit, tot s’hi valdrà. Si és derrotat, el panorama actual no canviarà gaire de forma immediata, però donarà aire a la societat israeliana per a pensar el futur del país i conjugar millor aquest binomi democràcia-sionisme, avui tan tensionat.