Cultura rima amb confitura, deia l’enyorada Patricia Gabancho, que amb aquest títol establia el debat sobre la literatura catalana del moment.  Però la paraula cultura aviat necessitarà una nova entrada al diccionari. Serà com el cas dels collons, o dels nous significats, la majoria expressions vulgars, que han entrat per la porta de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC): agafar algú pels collons, estar fins als collons d’alguna cosa o d’algú, dels collons, i un colló, per collons, tenir collons, tenir els collons plens, un colló i un colló de.

Amb cultura passa el mateix, de la ja tradicional cultura del vi i de retruc cultura de l’aigua, aquest 2022 també hem sentit dir la cultura de la navalla, en boca d’Albert Batlle, cinquè tinent d’alcalde de Prevenció i Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona; i cultura de la violació en boca de la ministra d’Igualtat Irene Montero, com a retret al PP i les seves campanyes, com la de la Xunta de Galícia, de “vigila com et vesteixis quan vagis a fer esport”, com allò de la minifaldilla que algun jutge havia arribat a escriure en alguna sentència, culpant la víctima de generar que l’acabin agredint.

El món a l’inrevés. El món capgirat quan associem cultura i navalla i cultura i violació. Sí ja entén el sentit de l’expressió, ja sé que és una manera de referir-se a tot allò que entra dins l’ús de la navalla per agredir altres ciutadans, en les baralles que patim als carrers, i que es refereix a tot allò que acaba facilitant un marc de pensament que acaba entenent que algú cometi una agressió sexual.

Però en defensa de les bondats de la cultura, per molt que no ens hagi servit per estalviar-nos la barbàrie, fem-ne un bon ús de la paraula. Encara que segueixi arraconada pressupostàriament, si més no a Catalunya, on són a mig embastar, i que hi hagi qui consideri que la cultura és un gosset de companyia per treure’l a passejar. Ja estaria bé que l’augment pressupostari a Catalunya fos com el que tindrà Miquel Iceta al seu Ministeri de Cultura i Esport. Serà el més gran des del 2009, amb un augment del 40% respecte al de l’any passat, gràcies a la injecció que arriba d’Europa 356 milions, i 210 milions més del bo cultural jove, en total 1.589 milions, que no se les havien vist mai de tan bones.

Per ser un Ministeri que en algun moment s’havia dit que era prescindible, des del moment que les comunitats autònomes n’assumien totes les seves competències territorialitzades, déu-n'hi-do. (O té collons la cosa, segons les noves accepcions de l’IEC). Però segurament la idea de la defensa de la cultura espanyola deu necessitar qui la defensi, i qui pugui establir premis i subvencions.

Mentrestant aquí la cultura i la confitura ens deixen amb una petició de nou de militància, per allò que de català no s’hi neix, sinó que se n’exerceix. Mireu si no la situació de la llengua, que necessita pactes, de 100 mesures, i sobretot que no fallem nosaltres. El president Pere Aragonès se n’ha d’anar a Ginebra a cantar les 40 a Espanya, França i Itàlia, tres estats que van a la seva i que marquen prioritats i graus lingüístics.

Mireu com tenim el teatre, el cine, els musicals, l’art, les exposicions, la dansa, el sector editorial, tots necessiten assistència, tots necessiten aire si no volem quedar-nos amb la idea de la sud-africana Charlize Theron i la seva llengua materna, l’afrikaans, una de les 11 llengües sud-africanes i la més representativa de l’apartheid, “que la parlen 44 persones” i que no és “gaire útil”.  Com diria aquell té collons la vaca. A espavilar-se toca, culturalment i pressupostàriament parlant.