Al Líban, el govern en ple ha dimitit en resposta als "molts libanesos que han sortit al carrer". Després de dues setmanes de manifestacions. A Xile, el president va aixecar l'estat de setge i es va veure obligat a admetre que no podria reduir les protestes a una simple qüestió d'ordre públic. Després de tres setmanes. Res d'això no ocorrerà amb el govern espanyol i les protestes a Catalunya. Ni després de tres setmanes, ni després de tres anys. Per una qüestió intrínseca, i una altra d'aritmètica.

"Hi ha tres coses importants en la Història. En primer lloc, el número. En segon lloc, el número, i en tercer lloc, el número". Així començava un ja clàssic film de Denys Arcand. I no és només una boutade quebequesa. A Xile i al Líban, dona suport a les protestes si no una majoria de la població, almenys una part molt significativa. Al conjunt de l'estat espanyol, en canvi, una gran majoria no vol saber res de les reivindicacions catalanes. I una part significativa de la població el que vol és més mà dura. Per això no surten els números.

Tot plegat, sense oblidar un altre element: Espanya no permetrà mai de la vida de bon grat perdre -ni negociar la possibilitat de perdre- un 20% del seu PIB. Abans afrontaria una guerra, una -molt hipotètica- expulsió de la UE o, ja posats, de l'ONU. Tots ells, escenaris menys apocalíptics per a bona part de l'opinió pública espanyola que la independència de Catalunya.

El sobiranisme català -i els catalans defensors de les més elementals qualitats democràtiques-, té tota la legitimitat del món per sortir al carrer a protestar contra la repressió. Fins i tot, la obligació moral. Però també ha de tenir present que, de cara a ulteriors objectius finals, ara mateix els números no ajuden. Ni els de l'altre banda de la Sénia, ni els d'aquesta, on un de cada quatre catalans aplaudeix, ja sigui amb les orelles o d'amagatotis, la repressió. Una dada que se sol oblidar. I que les eleccions del 10-N tornaran a recordar, impertinentment.