Els resultats de les eleccions israelianes de l'1 de novembre de 2022, les cinquenes consecutives des de 2019 per la necessitat de Benjamin Netanyahu de posposar o eludir el judici per corrupció i les acusacions de suborn, frau i abús de confiança, no auguraven res de bo. Aquest cop, el primer ministre que ha ocupat més vegades i més temps el càrrec, sis vegades des de 1996, aconseguia teixir una coalició que li donava la majoria absoluta (64 diputats sobre 120), però al preu de formar un executiu escorat cap a l’extrema dreta. Així, Bezalel Smotrich, líder del Partit Sionista Religiós i ministre de Finances no té cap recança en definir-se com ultranacionalista, d’extrema dreta, partidari de l’annexió de Cisjordània, racista, supremacista jueu, feixista, contrari als matrimonis entre àrabs i jueus i homòfob tot i que, en una conversa filtrada pel canal públic Kan11, matisava, que això no vol dir que "apedregui els homosexuals, ni que ells m’obliguin a menjar gambes" (al·lusió a la prohibició de menjar marisc que segueixen els jueus ortodoxos).

Per la seva banda, el dirigent més carismàtic del partit, Itamar Ben Gvir, un admirador de Baruch Goldstein, l’autor de la massacre d'Hebron el 1994, i, com aquest, va ser militant a la dècada dels noranta del partit sionista-nacionalista-religiós Kach, prohibit pel govern d’Israel després de la massacre en aplicació de les lleis antiterroristes de 1948 i que és considerat com una organització terrorista per la UE i pels Estats Units i el Canadà. Gvir ha estat denunciat diverses vegades per racisme i incitació a la violència i, durant la campanya electoral, va protagonitzar episodis violents. A principis d’any, com va fer Ariel Sharon el setembre de l’any 2000, ja com a ministre de Seguretat Interior, va visitar, envoltat d’un ampli dispositiu de seguretat, l’Esplanada de les Mesquites a Jerusalem. Un desafiament premeditat contra els palestines, que va provocar les amenaces de Hamàs i del Gihad Islàmic i protestes en el món àrab.

En definitiva, el 22 de desembre de 2022, Netanyahu presenta el nou govern, el "més extremista" per la dreta de la història d’Israel segons l’anterior primer ministre, el centrista Yair Lapid. En formen part el Likud (32 escons), els dos partits religiosos tradicionals, el sefardita Shas d’Aryeh Deri (11 escons) i l’asquenazita Judaisme Unit de la Torà de Moshe Gafni (7 escons) i el Partit Sionista Religiós (14 escons). Una majoria absoluta que resulta reforçada per la davallada o la desaparició del sionisme d’esquerres (el Partit Laborista passa de 7 a 4 escons i el Mérets no arriba al tall del 3,25% i es queda sense representació) i de l’esquerra, Hadash-Ta’al o Front Democràtic per la Pau i la Igualtat (partit jueu-àrab, amb una majoria de votants palestins, extrema esquerra marxista-leninista, partidari d’un estat laic binacional, que passa de 6 a 5 escons).

Com era d’esperar, un govern tan escorat cap a l'extrema dreta de seguida pren mesures que provoquen una forta reacció de l’oposició i de la societat civil. A principis d’aquest any, Netanyahu proposa tot un seguit de canvis en el sistema judicial que tenen com a objectiu afeblir les facultats del Tribunal Suprem i intensificar el control de l’Executiu i del Parlament sobre el poder judicial. En el cas del Tribunal Suprem arriba a plantejar que el Parlament pugui anul·lar sentències d’aquest tribunal amb una majoria simple (61 diputats), que el govern nomeni els jutges que en formen part i que el tribunal no pugui bloquejar per no ser ajustades a dret resolucions o decrets del govern. Darrere aquesta escomesa es troba la mateixa situació judicial de Netanyahu, que com acusat i processat per corrupció pot exercir com a primer ministre, però no com a ministre, i el cessament del ministre de l’Interior i líder del Shas, Aryeh Deri, condemnat i empresonat per corrupció l’any 2000 i amb una acusació per frau fiscal el 2022.

Per l’oposició aquestes mesures són un intent clar de soscavar l’estat de dret i la separació de poders. L’exministre de Justícia (2004-2007 i 2013-2014) Tsippi Livni va afirmar que Netanyahu pretén governar sense cap mena de restriccions i destruir la democràcia, la qual cosa va provocar la mobilització de desenes de milers de persones el passat dissabte 14 de gener a Tel Aviv, Haifa i Jerusalem. Hi són presents l’exministre de Defensa i antic aliat de Netanyahu en 2020-2021 Benny Gantz de la coalició del Partit de la Unitat Nacional, la presidenta del Partit Laborista Merav Michaeli, el president de la formació àrab-israeliana Llista Àrab Unida Mansour Abbas i el de la coalició Hadash-Ta’al Ayman Odeh, a més de la ja mencionada Tsippi Livni.

Igualment han estat objecte de controvèrsia i de tensions algunes actituds de membres del govern, com l’esmentada visita de Ben Gvir a l’Esplanada de les Mesquites el passat 3 de gener, l’amenaça que suposa un personatge com el ministre de Finances pels drets dels palestins israelians que ja són considerats ciutadans de segona, la intenció d’autoritzar la construcció de nous assentaments a Cisjordània, la criminalització del moviment LGTBI, les mesures de control sobre els mitjans de comunicació públics, la penalització de la difusió de filtracions que, en alguns casos, impliquen directament els casos de corrupció de Netanyahu, els enfrontaments i les provocacions contra els palestins, el manteniment del finançament dels estudis religiosos i l’exempció del servei militar dels joves ultraortodoxos...

El govern de Netanyahu amenaça de desestabilitzar i dividir el país en dos blocs irreconciliables tal com ha advertit el president d’Israel Isaac Herzog. A més, sens dubte, està disposat a provocar nous episodis d’enfrontaments amb els palestins a Cisjordània -a Gaza les incursions de l’Exèrcit israelià (Tsàhal) són una constant des de la desconnexió unilateral de 2005-, com va succeir el 26 de gener quan una operació del Tsàhal a la ciutat de Jenín va provocar la mort de nou palestins. L’endemà un jove palestí dispara contra una sinagoga a Jerusalem i causa set víctimes. El perill d’una escalada de la violència preocupa tothom i el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, en la recent visita a Israel i Cisjordània va recuperar la solució dels dos estats, que només veuen viable el 37% dels israelians i el 30% dels palestins, mentre una part de l’actual govern israelià advoca per l’annexió de Cisjordània. La deriva il·liberal del govern de Netanyahu pot enrarir, de retruc, les relacions d’Israel amb aquells països àrabs amb els quals manté relacions diplomàtiques (Jordània, Egipte, Marroc, Bahrain, Unió d’Emirats Àrabs i Sudan) o comercials (Oman). Finalment, Netanyahu haurà de prendre partit en la guerra d’Ucraïna, ja que, fins fa poc, Israel es negava a imposar sancions a Rússia i a facilitar armes a Ucraïna, com li demanaven els aliats occidentals. Aquesta "neutralitat" trontolla ara atesa l’aproximació de Rússia a l’Iran, que Netanyahu considera el principal enemic d’Israel.