El 7 novembre del 2007, el President José Montilla advertia des del Fòrum Nueva Economia de Madrid de la creixent “desafecció” d’una part de la societat catalana cap al conjunt d’Espanya i les seves institucions. Vist en perspectiva, aquell podria ser el primer dels molts avisos que explicaran el Procés a les generacions futures. Ara, 11 anys després, la desafecció pot caminar cap a una altra direcció. Es corre el risc que una gran part de la societat catalana perdi els seus vincles amb les institucions de Catalunya. 

El poder d’una institució resideix, en una part no menor, en el seu múscul simbòlic. Un edifici, una bandera, una història, uns representants populars, un respecte, una capacitat determinada de prendre decisions vinculants. A Catalunya, la manca d’un estat propi ha deixat llacunes evidents de poder en les institucions pròpies, que sempre s’han tapat amb grans dosis de retòrica i de simbolisme. L’autonomisme s’ha alimentat en això. Mentre amb una mà les institucions catalanes miraven d’esgarrepar competències estatals, amb l’altra alçaven el símbol davant del poble. 

Tradicionalment hi ha una part dels catalans que no han tingut ni la Generalitat ni el Parlament de Catalunya com a institucions referents a nivell emocional. Només cal veure que durant 30 anys, entre el 1980 i el 2012, mai s’havia superat el llindar del 65% de participació en eleccions catalanes. Durant aquells mateixos 30 anys, en canvi, les eleccions generals portaven més d’un 65% de catalans a les urnes. Això va canviar amb l’inici de les grans mobilitzacions de l’11-S, en el moment en què fins i tot els més refractaris a les institucions pròpies van començar a intuir que s’hi estava acumulant més poder real del que hi havia hagut fins llavors. La Generalitat i el Parlament, sempre havien necessitat en democràcia, una dosi extra de fe i simbologia per ser creïbles i assolir poder real. Aquell delicat equilibri que ha trontollat. I s’ha mogut en forma d’acció-reacció. Entre el 2012 i el 2017 va haver-hi un impuls ciutadà per fer-lo avançar en el camp simbòlic. Quan aquest avançament simbòlic va topar contra el 155, el poder real, ha arribat el retrocés.

El poder real ha estat amputat. Ho dèiem immediatament després de les eleccions del 21-D. No és una legislatura política, sinó judicial. Els tribunals decideixen el president, els diputats, el govern, les lleis... és a dir, tot. I per l’altra banda, el poder simbòlic s’ensorra quan el verb no correspon amb l’acció. La credibilitat no suporta un President que no rep el tracte institucional que mereix el càrrec ni dins ni fora. Tampoc ho suporta un govern que actua al revés del que anuncia i que, fins i tot, es posa una data de caducitat damunt del cap. Tampoc ho suporta un Parlament que no ha pogut escollir el President que volia. De fet, que no ha pogut fer diputats les persones que van ser escollides a les eleccions. De fet, que no se sap encara si s’ha constituït del tot o no.

En aquest context, el risc va en creixement. Quan les institucions perden caràcter simbòlic, tremolen. Si a més del simbòlic perden bona part del poder real, la degradació és assegurada. I la bola de neu només es fa més gran. Fins i tot els qui més afecte senten cap a aquestes institucions poden començar a rebutjar-les, perquè se n’adonen de les llacunes i els límits. La Generalitat i el Parlament de Catalunya van ser la promesa de la transició que a Catalunya es va interpretar com la porta d’entrada a una Espanya plurinacional molt més respectuosa amb les seves realitats. Avui estem més lluny que llavors d’aquell horitzó.

Mentrestant, a Catalunya pot haver-hi un còctel mortífer. Que els catalans que sempre han sentit la Generalitat com un cos aliè se sumin amb els que avui comencen a rebutjar-la perquè se senten estafats.