La ciutadania catalana es va tornar a mobilitzar de forma massiva, pacífica i festiva. És pertinent subratllar-ho perquè fa temps que les acusacions de violència a l'Estat s'han abaratit. El missatge que va transmetre el carrer -reflex d'una inquietud transversal, el rebuig a la repressió- és compartit per les entitats que han fet de locomotora del procés, però també per les cúpules catalanes dels grans sindicats, així com per partits sense pedigrí independentista. De la marxa de diumenge, doncs, n'emana la solidesa del front antirepressiu, amb diversitat i riquesa de veus. És un punt de partida que no caldria desmerèixer.    

L'Estat ha perdut el sentit de la proporció. Resulta paradoxal que en el moment en què la política espanyola s'ha amarat de conceptes legalistes per fixar els límits del diàleg, les accions de l'administració hagin perdut el sentit de la justícia. Va ser desproporcionat el desplegament policial que va acabar en les càrregues de l'1-O; tampoc ha estat mesurada la persecució contra els Comitès de Defensa de la República (CDR) -amb acusacions de terrorisme gens fonamentades que també pateixen els joves d'Altsasu-; ni resulta proporcional la presó preventiva dels líders de l'independentisme civil i polític, processats i reclosos a partir d'un relat judicial més proper a la conjectura que a la descripció fidel dels fets. El mateix ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, coincideix amb Oriol Junqueras quan afirma de forma categòrica que no es van destinars públics a l'1-O. En paral·lel, però, avancen les acusacions de rebel·lió i malversació.     

La dreta espanyola ha renunciat a la política, amb totes les conseqüències que això implica. El govern del PP, i també els avaladors del 155, no han atès debats que poden resoldre's des del diàleg i la negociació, i han optat per recosir Espanya per la via del Codi Penal. Cedint la iniciativa a jutges i policies, des de la Moncloa s'ha alimentat la criminalització tant de la iniciativa política com de la desobediència civil. La recepta basca, doncs, ha servit també per a l'objectiu de liquidar el procés. Els aparells de l'Estat, amb la complicitat de l'elit mediàtica, s'han coordinat per crear en l'imaginari col·lectiu dels espanyols que el procés no ha estat una causa democràtica, expressió ferma d'una àmplia bossa de catalans, sinó la subversió del nacionalisme per dinamitar la unitat territorial. Les acusacions de violència han servit d'argamassa per consolidar un relat que presenta esquerdes quan la causa passa pel sedaç de la justícia continental.  

L'Estat difícilment treurà el peu de l'accelerador. Al Suprem i l'Audiència Nacional n'hi ha hagut bona mostra aquest dilluns, amb la resposta valenta dels presos polítics davant l'absència d'imparcialitat. Per tant, la pregunta que el sobiranisme ha de respondre ara és quina és l'estratègia més encertada per respondre a la desproporció. Quatre mesos després del 21-D, la iniciativa torna a correspondre a Carles Puigdemont, al timó de les negociacions. Puigdemont assegura que no vol eleccions, i demana confiança per atendre el mandat popular i pilotar l'embat democràtic. El president a l'exili, destituït i perseguit, sap que és difícil de defensar la idea que és més fàcil combatre la repressió sense Govern que amb el poder que implica pilotar la Generalitat. Les seves decisions tindran un pes substancial en la recerca de la solució. Perquè els entrebancs ja els posa l'Estat.