Aquesta setmana ha estat el centenari del cop d'estat que el 1923 va iniciar la dictadura de Miguel Primo de Rivera que va durar, amb el seu succedani final, fins ben bé 1931. Primo de Rivera, capità general de l'exèrcit espanyol a Catalunya, va esdevenir dictador inspirat per Mussolini i l'auge del feixisme italià. En arribar al poder, va desencadenar no només l'abolició del (dèbil) sistema democràtic vigent i de repressió contra els sectors més actius de l'obrerisme, sinó també tota una onada de mesures radicalment anticatalanes. La seva dictadura, doncs, va ser precursora ideològica de la franquista, com es desprèn no només pel seu odi als moviments socials i a la catalanitat, sinó del fet que el seu propi fill del dictador fos fundador de la Falange, i que diversos personatges clau de la dictadura primoriverista després van tenir una gran importància en la dictadura franquista. Un exemple d'aquests és Eduard Aunós, ministre de treball de la dictadura primoriverista, i posteriorment ministre de justícia franquista, durant els anys quaranta i impulsor de la nefasta causa general que va permetre al règim seguir reprimint milers de persones anys després de la fi de la guerra.
Pel que fa a les mesures anticatalanes, va ser radical. En el seu primer ban, el real decreto contra el separatismo, Primo de Rivera va anunciar oficialment la persecució a tots nivells de la llengua catalana i la resta de símbols del país, deixant la llengua catalana com una simple llengua de família. El seu afany era tal que fins i tot algun dels seus alts càrrecs es va plantejar dur a terme una espècie de neteja ètnica de professors, per evitar que els catalans ensenyessin la llengua a les criatures i demanava al directori militar que "traslade en masa a los incorregibles, substituyendoles por maestros castellanos". Però no es va aturar aquí, i la Mancomunitat de Catalunya, la unió de les quatre províncies catalanes que liderada per Prat de la Riba (1914-1917) i Puig i Cadafalch (1917-1923) va ser primer buidada de contingut i després abolida. Les elits de la Lliga Regionalista que per prioritzar allò que en deien l'ordre, va donar en una primeríssima instància a Primo de Rivera, no devien trigar ni una setmana en adonar-se del seu catastròfic error. El president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, marxava a l'exili a principis de desembre de 1923, plenament conscient de l'odi anticatalà de la dictadura. La Mancomunitat, el primer embrió de govern català després de la derrota de 1714, va desaparèixer a mans de la dictadura de Primo de Rivera el 1924. De Puig i Cadafalch, Primo de Rivera fins i tot va fer tirar a terra les quatre columnes que havia construït a Montjuïc, davant les fonts, que representaven la senyera i l'esperit nacional català. Va caler que passessin quasi 90 anys fins que l'alcalde Trias les reconstruís tal com havien estat projectades.
L'odi a la catalanitat, tant com al catalanisme, era tan profund que la dictadura va arribar a prohibir el 1924 la Santa Espina, tot dient que tal sardana era "himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones". Aquesta animadversió és la que va fer que després d'una xiulada massiva dels seguidors del Barça contra l'himne d'Espanya, la dictadura en tanqués l'estadi, en foragités la junta de directiva i iniciés així la trajectòria del Barça com a més que un club. La dictadura era tan fanàticament espanyolista que, expliquen, que fins i tot van enviar dotze capellans a tirar aigua beneïda sobre el camp del Barça per exorcitzar els mals esperits separatistes abans de reobrir-lo. Joan Gamper va ser forçat a l'exili i inhabilitat de per vida com a president del Barça. Els seus problemes econòmics es van multiplicar acabant finalment amb el seu suïcidi.
Gamper però, no va ser però l'única gran figura que va patir sota la dictadura protofeixista de Primo de Rivera, i és que com saben els lectors d'aquesta columna, Antoni Gaudí, el geni d'abast universal de qui milions de persones admiren les obres anualment, també va ser arrestat i enviat al calabós l'11 de setembre de 1924 quan, intentant anar a la prohibida missa dels caiguts de 1714 a l'església de Sant Just i Pastor de Barcelona, un policia espanyol li va barrar el pas, i amb males maneres li va exigir que enraonés en castellà. Gaudí va preferir anar al calabós que canviar de llengua.
Gaudí, però, no va ser l'únic en tastar les delícies repressives de la dictadura, un altre geni català d'abast universal que va ser reprimit per la dictadura primoriverista, va ser Salvador Dalí. Ho va ser el 1924, després que amb dos companys més, Martí Vilanova i Eugeni Arolas, es trobessin involucrats en fets de propaganda a favor d'Estat Català i el mateix Francesc Macià, així com en la crema d'una bandera espanyola. Així, Salvador Dalí i els seus companys van ser empresonats per aquests fets a finals de maig de 1924. Un d'ells Martí Vilanova, participaria uns anys després en els fets de Prats de Molló, el pla fallit de Francesc Macià per a envair Catalunya i alliberar-la de la dictadura el 1926. El judici contra Macià i la seva gent a París, va ser una eina formidable d'internacionalització contra la dominació espanyola de Catalunya i la dictadura de Primo de Rivera.
Així doncs, la dictadura de Primo de Rivera, malgrat no destacar per ser sanguinària com sí que ho va ser la franquista, va posar les bases per aquesta i va desencadenar una gran política repressiva i anticatalana. La persecució de la llengua, de les sardanes, l'abolició de la Mancomunitat i l'exili del seu president, la inhabilitació contra Gamper i el tancament de l'estadi del Barça, la detenció d'Antoni Gaudí i de Salvador Dalí, els fets de Prats de Molló... tots són esdeveniments transcendents que mereixen ser recordats.
Tanmateix, les nostres institucions no hi han donat massa importància al centenari del cop d'estat que va iniciar la dictadura. Ni una piulada de la direcció del memorial democràtic ni del president de la Generalitat, encara que sí de la consellera Ubasart i del departament explicant que va assistir a un acte de la Fundació Irla sobre la dictadura (nota: disculpeu per l'error, la piulada de la conselleria m'havia passat per alt ahir al vespre). La sensació és d'un cert desinterès, mentre, en canvi, es recorda abastament els cinquanta anys del cop d'estat contra Allende i l'assassinat infame del músic xilè Víctor Jara. No tinc cap queixa al respecte (de fet em sembla molt bé recordar els estralls del pinochetisme), però caldria dedicar almenys la mateixa atenció per un cop d'estat molt més proper com ho fou el de Primo de Rivera.
La qüestió toca un problema més de fons. En aquest país nostre s'ha construït tota la història oficial al voltant de dos fets catastròfics: les desfetes de 1714 i 1939. Cabdals, sí. Però insuficients per entendre'ns a nosaltres mateixos i la nostra relació amb l'estat espanyol. Ni Catalunya ni la democràcia no van néixer el 1931 i resultaria absolutament incomprensible que les nostres institucions no s'aboquessin a fons a explicar què va significar la dictadura de Primo de Rivera pel nostre país i la seva gent.
És evident que molesta la dictadura de Primo de Rivera. Molesta perquè impedeix poder encapsular l'odi anticatalà dins el règim franquista. Molesta perquè recorda que l'autoritarisme és un tret distintiu de la cultura política espanyola, que no neix amb Franco, sinó que ve de molt més lluny. Molesta perquè fa albirar quina és l'autèntica naturalesa d'aquest projecte de dominació que anomenem estat espanyol. Molesta perquè polititza figures universals com el Barça, Antoni Gaudí o Salvador Dalí, i els dona una catalanitat no apta per a la propaganda espanyolista.
Recordar la dictadura de Primo de Rivera, doncs, és fonamental per entendre el nostre país i, sobretot, per entendre Espanya. Per no oblidar que l'odi a la catalanitat no prové pas del procés d'independència, ni de l'Estatut i ni tan sols de la dictadura franquista. I per no oblidar que en un estat tan autoritari com l'espanyol tot allò que un guanya amb un règim (o govern) ho pot perdre amb el següent. Recordar la dictadura de Primo de Rivera i els seus estralls, és recordar que els problemes dels catalans a l'estat espanyol durant el segle XX són previs a la desfeta de 1939. Recordem-ho, i fem honor a tots els qui s'hi van enfrontar per defensar els drets del nostre poble i la nostra terra.
Pel que fa a les mesures anticatalanes, va ser radical. En el seu primer ban, el real decreto contra el separatismo, Primo de Rivera va anunciar oficialment la persecució a tots nivells de la llengua catalana i la resta de símbols del país, deixant la llengua catalana com una simple llengua de família. El seu afany era tal que fins i tot algun dels seus alts càrrecs es va plantejar dur a terme una espècie de neteja ètnica de professors, per evitar que els catalans ensenyessin la llengua a les criatures i demanava al directori militar que "traslade en masa a los incorregibles, substituyendoles por maestros castellanos". Però no es va aturar aquí, i la Mancomunitat de Catalunya, la unió de les quatre províncies catalanes que liderada per Prat de la Riba (1914-1917) i Puig i Cadafalch (1917-1923) va ser primer buidada de contingut i després abolida. Les elits de la Lliga Regionalista que per prioritzar allò que en deien l'ordre, va donar en una primeríssima instància a Primo de Rivera, no devien trigar ni una setmana en adonar-se del seu catastròfic error. El president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, marxava a l'exili a principis de desembre de 1923, plenament conscient de l'odi anticatalà de la dictadura. La Mancomunitat, el primer embrió de govern català després de la derrota de 1714, va desaparèixer a mans de la dictadura de Primo de Rivera el 1924. De Puig i Cadafalch, Primo de Rivera fins i tot va fer tirar a terra les quatre columnes que havia construït a Montjuïc, davant les fonts, que representaven la senyera i l'esperit nacional català. Va caler que passessin quasi 90 anys fins que l'alcalde Trias les reconstruís tal com havien estat projectades.
L'odi a la catalanitat, tant com al catalanisme, era tan profund que la dictadura va arribar a prohibir el 1924 la Santa Espina, tot dient que tal sardana era "himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones". Aquesta animadversió és la que va fer que després d'una xiulada massiva dels seguidors del Barça contra l'himne d'Espanya, la dictadura en tanqués l'estadi, en foragités la junta de directiva i iniciés així la trajectòria del Barça com a més que un club. La dictadura era tan fanàticament espanyolista que, expliquen, que fins i tot van enviar dotze capellans a tirar aigua beneïda sobre el camp del Barça per exorcitzar els mals esperits separatistes abans de reobrir-lo. Joan Gamper va ser forçat a l'exili i inhabilitat de per vida com a president del Barça. Els seus problemes econòmics es van multiplicar acabant finalment amb el seu suïcidi.
Gamper però, no va ser però l'única gran figura que va patir sota la dictadura protofeixista de Primo de Rivera, i és que com saben els lectors d'aquesta columna, Antoni Gaudí, el geni d'abast universal de qui milions de persones admiren les obres anualment, també va ser arrestat i enviat al calabós l'11 de setembre de 1924 quan, intentant anar a la prohibida missa dels caiguts de 1714 a l'església de Sant Just i Pastor de Barcelona, un policia espanyol li va barrar el pas, i amb males maneres li va exigir que enraonés en castellà. Gaudí va preferir anar al calabós que canviar de llengua.
Gaudí, però, no va ser l'únic en tastar les delícies repressives de la dictadura, un altre geni català d'abast universal que va ser reprimit per la dictadura primoriverista, va ser Salvador Dalí. Ho va ser el 1924, després que amb dos companys més, Martí Vilanova i Eugeni Arolas, es trobessin involucrats en fets de propaganda a favor d'Estat Català i el mateix Francesc Macià, així com en la crema d'una bandera espanyola. Així, Salvador Dalí i els seus companys van ser empresonats per aquests fets a finals de maig de 1924. Un d'ells Martí Vilanova, participaria uns anys després en els fets de Prats de Molló, el pla fallit de Francesc Macià per a envair Catalunya i alliberar-la de la dictadura el 1926. El judici contra Macià i la seva gent a París, va ser una eina formidable d'internacionalització contra la dominació espanyola de Catalunya i la dictadura de Primo de Rivera.
Així doncs, la dictadura de Primo de Rivera, malgrat no destacar per ser sanguinària com sí que ho va ser la franquista, va posar les bases per aquesta i va desencadenar una gran política repressiva i anticatalana. La persecució de la llengua, de les sardanes, l'abolició de la Mancomunitat i l'exili del seu president, la inhabilitació contra Gamper i el tancament de l'estadi del Barça, la detenció d'Antoni Gaudí i de Salvador Dalí, els fets de Prats de Molló... tots són esdeveniments transcendents que mereixen ser recordats.
Tanmateix, les nostres institucions no hi han donat massa importància al centenari del cop d'estat que va iniciar la dictadura. Ni una piulada de la direcció del memorial democràtic ni del president de la Generalitat, encara que sí de la consellera Ubasart i del departament explicant que va assistir a un acte de la Fundació Irla sobre la dictadura (nota: disculpeu per l'error, la piulada de la conselleria m'havia passat per alt ahir al vespre). La sensació és d'un cert desinterès, mentre, en canvi, es recorda abastament els cinquanta anys del cop d'estat contra Allende i l'assassinat infame del músic xilè Víctor Jara. No tinc cap queixa al respecte (de fet em sembla molt bé recordar els estralls del pinochetisme), però caldria dedicar almenys la mateixa atenció per un cop d'estat molt més proper com ho fou el de Primo de Rivera.
La qüestió toca un problema més de fons. En aquest país nostre s'ha construït tota la història oficial al voltant de dos fets catastròfics: les desfetes de 1714 i 1939. Cabdals, sí. Però insuficients per entendre'ns a nosaltres mateixos i la nostra relació amb l'estat espanyol. Ni Catalunya ni la democràcia no van néixer el 1931 i resultaria absolutament incomprensible que les nostres institucions no s'aboquessin a fons a explicar què va significar la dictadura de Primo de Rivera pel nostre país i la seva gent.
És evident que molesta la dictadura de Primo de Rivera. Molesta perquè impedeix poder encapsular l'odi anticatalà dins el règim franquista. Molesta perquè recorda que l'autoritarisme és un tret distintiu de la cultura política espanyola, que no neix amb Franco, sinó que ve de molt més lluny. Molesta perquè fa albirar quina és l'autèntica naturalesa d'aquest projecte de dominació que anomenem estat espanyol. Molesta perquè polititza figures universals com el Barça, Antoni Gaudí o Salvador Dalí, i els dona una catalanitat no apta per a la propaganda espanyolista.
Recordar la dictadura de Primo de Rivera, doncs, és fonamental per entendre el nostre país i, sobretot, per entendre Espanya. Per no oblidar que l'odi a la catalanitat no prové pas del procés d'independència, ni de l'Estatut i ni tan sols de la dictadura franquista. I per no oblidar que en un estat tan autoritari com l'espanyol tot allò que un guanya amb un règim (o govern) ho pot perdre amb el següent. Recordar la dictadura de Primo de Rivera i els seus estralls, és recordar que els problemes dels catalans a l'estat espanyol durant el segle XX són previs a la desfeta de 1939. Recordem-ho, i fem honor a tots els qui s'hi van enfrontar per defensar els drets del nostre poble i la nostra terra.