Com es pot buidar l’oli d’un got de la manera més contundent i persuasiva? Abocant-hi aigua. Fins i tot l’anunci d’una coneguda marca d’aigua va voler apropiar-se d'questa qualitat tan carregada de sentit metafòric. A principis dels anys noranta vaig estar unes setmanes estudiant a Heildelberg. L’eminent politòleg Dieter Nohlen i la seva esposa, amb la seva hospitalitat i la profunditat intel·lectual que respiraven, van ser una de les troballes més importants d’aquell viatge; avui, però, sols recordo amb claredat les seves reflexions sobre un petit poblat no gaire llunyà, on s’hi va permetre l’arribada de immigrants (crec que albanesos, però em podria equivocar) en quantitat que quadruplicava la seva població. El resultat, em deien, va ser devastador, perquè el poble no va ser capaç d’assumir la gent i conservar la identitat. Tampoc van adquirir la nova, es van quedar al bell mig del no-res.

Si es vol buidar una identitat, no hi ha res millor que propiciar l’arribada de comunitats culturalment distants de l’autòctona; en moments de crisi, aquesta acció comporta el creixement dels partits xenòfobs, però també de les faccions regionals dels grans partits, PP i PSOE o les seves marques blanques, que ara estan tan de moda. Les onades d’immigració dels anys vint, però sobre tot dels anys seixanta, a Catalunya, suposaven la possibilitat pragmàtica de neutralitzar aspiracions “separatistes”  amb millors instruments que els canons; aquesta hipòtesi dels sociòlegs catalanistes pot ser tan certa com el que es diu del president Pujol, que preferia la immigració magrebina, perquè aprendre el català no es destorbava amb el coneixement previ del castellà. Les dues poden ser llegendes negres, però el cas és que funcionen, si els objectius hi són.

I arribem a avui. Enguany ja no hi ha canons a abatre sobre Barcelona, ja ni tant sols hi ha esma d’engarjolar algú per incomplir normes o sentències (que llenci la primera pedra qui n’estigui lliure de pecat...). Ah, però allò de l’aigua i l’oli continua funcionant com sempre; així que no tenint immigrants que vulguin venir a guanyar-se el pa on anem camí del milió d’aturats, Rajoy ha tingut la brillant idea de donar la residència a qui inverteixi un milió d’euros, o per la meitat es compri un pis. I ja tenen el guió: xinesos i russos, els únics amb diner fluid i disponible, que no aniran a la terra de Monago a establir les seves bases d’operacions, precisament; la banca, encantada de treure’s una mica de semitòxic, i entre tots, enviant a dida tanta norma d’estrangeria com hem generat si de tocar dineret es tracta. I això sumat a que a partir d’ara l’escolarització en castellà (després també serà rus i xinés) es pagarà des de Madrid a qui la vulgui  (com es nota que saben que seran pocs!) i després ens ho descomptaran del finançament. Es veu venir, ens aprimarem força a Catalunya amb tanta aigua...