Recordo que tot just tenia disset anys quan un dirigent de l'organització juvenil a la qual militava em va recordar, amb to desafiant, que "Roma no paga traïdors". Sembla que havia anat a fer un cafè amb algun company 'inadequat'. És evident que aquestes experiències ajuden a anar perdent la ingenuïtat.

Els següents anys, altres moments viscuts, alguns ben sonors, van seguir consolidant aquesta pèrdua de la innocència. Dit sigui de pas, la majoria de les vivències polítiques i de les persones que al llarg de 31 anys de militància m'he creuat, han estat meravelloses. Però sí, un va perdent la ingenuïtat.

El què un no hauria de renunciar és a la dignitat. El que estem vivint darrerament a la política supera, de molt, el que és acceptable en termes de pèrdua de la mínima fraternitat i decència en l'exercici de l'activitat política.

El debat de currículums s'ha convertit en un sòrdid espectacle polític, en el que conflueixen la mala fe i la manca d'escrúpols amb tocs de Torrentisme del més barroer.
La polèmica la tesi doctoral de Pedro Sánchez respon únicament a la necessitat de Pablo Casado d'amagar la seva insostenible situació.

Tots ho sabem. Un senyor sobre el qual pesen acusacions d'irregularitats flagrants que posen en risc la seva continuïtat, en comptes donar explicacions, disposa el seu partit i tot el seu poder econòmic i mediàtic al servei d'una estratègia de la mentida. Sense escrúpols. Mentint sabent que mentien. Escampar porqueria per tapar les seves vergonyes. Sense complexos. Tot s'hi val.

Desconec si la tesi doctoral de Sánchez és més o menys solvent. No en tinc la més mínima idea. Ni en sóc expert, ni la llegiré. El que sembla evident és que no ha comès cap irregularitat. Ni en la composició del tribunal, ni plagiant textos, ni en cap altre àmbit.

Així ho diu la mateixa universitat i els programes informàtics que han repassat a tort i a dret la maleïda tesi. Ho acrediten fins i tot, les patètiques anàlisis de la caverna per mantenir viva una polèmica ridícula i justificar els seus incendiaris i calculats titulars.

Tot per salvar al propi, escampar porqueria arreu. Sense gens de respecte a la veritat. I si convé arruïnar la carrera política, la credibilitat i, si és necessari, la vida d'algú, es fa. No són més que efectes col·laterals. Fredor i càlcul. Això val també pels qui han fet brometes sobre els presos per guanyar-se un aplaudiment.

I per cert, com tota sèrie B sempre apareix l'espavilat. Aquell que, ni convidat a la festa, intenta treure partit d'on sigui, sense aturar-se ni un minut a valorar si la informació és o no correcte. O si respon a la realitat. A qui li interessa la veritat.

Albert Rivera, l'espavilat sense escrúpols, ha quedat retratat de nou. I és que ja ho diuen que no es pot enganyar molt de temps a molta gent. El fangar putrefacte de mentides i odi d'aquests dies ens hauria de fer reflexionar. Aturar-nos i aprendre a discernir. I autoexigir-nos a reivindicar un mínim de decència en el debat polític. Un mínim de dignitat.

No som ingenus. El debat polític exigeix confrontació. Sovint, amb duresa. Ara bé, també decència i una mínima fraternitat. Perquè sense ella, no és creïble que als darrers dels discursos hi hagi la més mínima intenció de millorar la vida de les persones.

És un deure dels ciutadans foragitar, amb el nostre vot, la brutícia i les males arts de la política. Vingui d'on vingui i es disfressi d'un color o altre. I aquest és un deure dels votants indelegable.