Vaig conèixer l'Eva Serra (que ha mort aquest dimarts als 75 anys) i els seus germans, la Blanca i en Josep de Calassanç, el 1975. Jo era un adolescent i ella una dona feta, historiadora i professora universitària, però compartíem amb força més gent militància política, des de les Joventuts Revolucionàries Catalanes i des del Partit Socialista d’Alliberament Nacional–Provisional, respectivament. Compartir combat i trinxera, i per tant garrotades, uneix molt, però de vegades també genera divisions i conflictes. Mai no va ser el cas amb l’Eva.

Com passa sovint amb les persones excepcionalment intel·ligents, l’Eva disposava d’una gran capacitat d’empatia i tenia un cor enorme. Pocs anys després, la vaig tractar també com a professora i com a historiadora. Amb ella vaig entrar per primer cop a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, o a l’Arxiu de la Catedral, o a les sales de fons reservats de la Biblioteca de Catalunya –activitats docents que no eren gaire freqüents aleshores, i em temo que tampoc avui. En la docència, també, l'Eva destacava pel rigor i la preparació de les classes, per l’originalitat dels continguts i pel tracte proper i generós amb els alumnes.

La Història és un saber i un ofici curiós, en què sovint els millors professionals creixen amb l’edat –en el sentit que es fan més solvents i interessants. Aquest ha estat el cas de l’Eva Serra. La historiadora, forjada també en el món editorial i en especial en la tasca titànica de construcció de la Gran Enciclopèdia Catalana, va dedicar la seva tesi doctoral, dirigida per Emili Giralt, a la societat rural catalana del segle XVII (1978). La va publicar, deu anys més tard, amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Aquest és un treball pioner, i en molts sentits decisiu. Fins aleshores, l’edat moderna havia estat una mena de ventafocs de la historiografia catalana, que s’havia centrat en les glòries medievals, i que tot just començava a orientar-se cap als segles contemporanis. Aquesta realitat era encara més evident en l’àmbit de la història social i econòmica, gairebé negligida fins aleshores.

Però la maduresa historiogràfica d’Eva Serra es forja en les dècades següents, en especial en els seus estudis sobre el sistema constitucional català suprimit per la Nova Planta borbònica. Cal esmentar, en aquest sentit, els seus nombrosos treballs sobre la Cort General, la Diputació del General i la Junta General de Braços, o sobre institucions fins fa ben poc totalment desconegudes com el Tribunal de Contrafaccions de Catalunya –que va ser una mena de Tribunal Constitucional, però de debò, perquè els seus membres eren elegits paritàriament pel monarca i per la Generalitat, i la seva presidència era rotativa. La conclusió de tot plegat es pot trobar sintetitzada, per exemple, en la conferència que va llegir al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 2015, que va intitular La potencialitat democràtica de la Catalunya històrica (el text va ser publicat a L’Avenç 418).

Com Serra ha demostrat, el model constitucional català disposava de garanties que afavorien els drets individuals i la participació política de la gent comuna, una tendència que es va eixamplar clarament durant els segles moderns, i que va ser brutalment escapçada per l’absolutisme borbònic.

Però no va ser mai una acadèmica de despatx, tancada en la seva torre d’ivori. Ben a la inversa, com hem dit, va participar activament en el combat per un país lliure i per una societat justa. La seva militància s’inicià al Front Nacional de Catalunya, continuà al PSAN, al Provisional, a Independentistes dels Països Catalans i en plataformes com els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, i després en moviments assemblearis. Encara ara participava activament a l’Assemblea Nacional Catalana de les Corts i en altres grups de caràcter popular i independentista.

L’Eva ens va ensenyar que el rigor i l’objectivitat històriques no es construeixen des de l’aparent neutralitat, sinó des de la consciència del compromís. I també a la inversa: que la visió crítica del present requereix, per ser útil, d’un profund coneixement de la història.