Ho explica Naomi Klein en la seva obra La doctrina del xoc: les contrareformes de la classe dominant sempre arriben en moments de confusió col·lectiva, sovint acompanyades d'una catàstrofe natural o d'un atemptat. La por induïda i l'amenaça de la violència operen com una eina de control de masses. Klein ho anomena el capitalisme del desastre.

Va passar a Xile, quan Richard Nixon va recórrer a la CIA per derrocar Salvador Allende i blindar el lliure mercat. Milions de dòlars nord-americans van servir per desestabilitzar l'economia xilena. S'hi van impulsar vagues. Al juny del 1973 es va organitzar un primer cop d'estat fallit. Al setembre va venir el bo. Les forces de Pinochet van bombardejar el Palacio de la Moneda. A Víctor Jara li van arrencar les mans i li van clavar 44 bales.

La doctrina del xoc va reaparèixer als Estats units després de l'11-S. George W. Bush va aprofitar la confusió de la societat colpida pels atacs per envair l'Afganistan primer i l'Iraq, després. Els drets humans van quedar suprimits en nom de la seguretat nacional. Guantánamo es va convertir en un camp de concentració. L'any 2004, el Washington Post va revelar una sèrie de fotografies que retrataven la presó d'Abu Ghraib com un fosc espai de tortura.

Durant més de quaranta anys, les polítiques antiterroristes van constituir la principal via per mantenir la unitat d'Espanya. Els partits, la judicatura, els cossos policials i la premsa van impulsar i tolerar tota mena d'abominacions amb el pretext de la lluita contra ETA. Des de retallades de drets civils fins a la guerra bruta i la tortura. Qui s'atrevia a posar en qüestió aquest consens era assenyalat com un amic dels assassins i apartat de l'esfera pública.

L'any 2010, quan ETA va anunciar que deixava les armes, els poders oficials es van negar a donar credibilitat a la notícia. Mai una bona nova havia provocat tant d'enuig en els nostres governants. Declaracions irades. Manifestacions de la dreta contra allò que l'ala dura del PP va qualificar de "treva trampa". Amb el temps, quan el desarmament es va anar consolidant, l'Estat va haver de reformular l'estratègia.

Sense un enemic comú, els mitjans van començar a alimentar el mite d'un terrorisme gallec que ningú havia vist mai. La Guàrdia Civil i la Policia parlaven d'una perillosa Resistencia Gallega. Les batudes sense fonament omplien els informatius. Mentre l'Audiència Nacional utilitzava una carta d'amor com a prova per repartir condemnes per terrorisme, el magistrat Sáez Valcárcel denunciava les acusacions "sense base probatòria".

L'última batuda contra els CDR té un caràcter disciplinari. Per condemnar per rebel·lió els polítics catalans, el Codi Penal exigeix violència. I si la violència no existeix, cal fabricar-la. Convertir els serveis informatius en comunicats de guerra. Crear una mitologia fantasiosa de plànols de casernes i explosius. La doctrina del xoc. Més vella que l'anar a peu.