Fa 10 anys, l'any 2010 l'Assemblea de les Nacions Unides va reconèixer l'Aigua i el Sanejament com un Dret Humà. Tot i això, el model de gestió imperant a Catalunya, amb honroses excepcions, es basa en una gestió privada i mercantil. Aquesta setmana hem vist, de nou, una de les conseqüències d'haver mercantilitzat un dret humà com l'aigua.

Quan es va decretar l'Estat d'alarma, i el confinament obligatori, ara ja fa pràcticament mig any, una de les primeres alertes que es van activar van ser els sobrecostos (i els costos) dels subministraments bàsics. Els problemes per pagar la factura de l'aigua, però, no eren nous. I sobretot, el que no és nou és veure com les empreses de subministrament d'aigua tallen l'aigua a famílies, no liquiden el deute a totes aquelles famílies que no poden pagar la factura, mentre a cada compte de resultats obtenen beneficis escandalosos.

Algunes xifres per clarificar-ho. De 2008 a 2015 la tarifa de l'aigua ha pujat més d'un 61%, mentre l'empresa executava talls d'aigua indiscriminats i per motius econòmics a més de 75.000 famílies. L'aprovació de la Llei 24/2015 com a fruit d'un treball intens dels moviments socials i populars que buscava impedir els talls dels subministraments bàsics a famílies en situació de vulnerabilitat, ha provocat que els talls d'aigua hagin disminuït, però això no impedeix que s'hagin generat deutes i d'altres conseqüències per a les famílies. El 2016, Agbar no havia liquiditat el deute de més de 16.000 factures de famílies que no podien pagar. En aquest sentit, aquí caldria sumar i tenir en compte, totes les factures que durant l'estat d'alarma moltes famílies vulnerables no han pogut pagar. L'empresa Agbar-Suez va facturar més de 2.300 milions d'euros el 2018 només fent negoci amb l'aigua. De manera que Agbar va obtenir un benefici de 29 milions d'euros aquell any, un 38% més que l'anterior.

En aquest marc, és on hem conegut aquesta setmana, la pràctica d'Agbar i Sorea, com a mínim, de comptabilitzar de cop l'augment, evident, de consum d'aigua després d'haver passat tres mesos confinats, provocant augments en la factura espectaculars i per tant, generant encara més vulnerabilitat a moltes famílies. Agbar ha actuat com el que és: una empresa privada que fa negoci i especula amb l'aigua.

Però una de les coses que s'ha fet evident aquesta setmana, és que el Consell Assessor de Participació, Transparència i Acció Social que Abgar va engegar fa un any i mig era una pantomima per rentar-se la cara davant del moviment creixent que reclama i reivindica la municipalització de l'aigua a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, i en concret, a la ciutat de Barcelona. Sindicalistes, representants del moviment veïnal i membres del Govern de la Generalitat es van prestar a aquesta operació de màrqueting. I aquesta setmana, on eren? La foto de la vergonya que es va fer pública el gener de 2019 s'ha confirmat com a inútil i hipòcrita.

Davant d'això, la millor i única resposta possible a qui busca qualsevol escletxa per preservar els seus privilegis i el seu negoci a costa d'un bé comú i col·lectiu, és anar de cara i tirar pel dret.

"Si l'aigua cau, tot floreix" deia Manuel de Pedrolo. I ho deia perquè l'aigua és un element escàs i valuós, imprescindible per a la vida. La sobirania, és a dir, la capacitat de decisió i gestió de recursos i drets d'una comunitat, no és una qüestió negociable. Per la sobirania i per posar el centre de decisió a prop de la gent, municipalitzem l'aigua a tots els municipis, i generem les eines, les de veritat, de control públic i popular que assegurin que l'aigua és d'accés universal i es garanteix com a bé comú.