L’èxit assolit per la pel·lícula catalana Pa Negre –estrenada per TV3 el divendres 20 de gener-, ha suposat un alè d’aire fresc enmig d’una atmosfera carregada degut al pessimisme crònic i generalitzat que estem patint. Per primera vegada, una pel·lícula genuïnament catalana ha tingut l’oportunitat de plantar-se a les portes de Hollywood, la qual cosa ha suposat un gran mèrit; un mèrit quasi tan remarcable com aconseguir representar Espanya en la carrera als Oscar amb un film enregistrat en versió original catalana. Si no fos perquè la realitat política del dia a dia ens demostra que les coses no van en aquesta direcció, fins i tot podríem arribar a pensar que alguna cosa està començant a canviar en aquest país.
Pa Negre ha posat en evidència aquells que afirmen que les pel·lícules catalanes necessàriament han d’incorporar una versió paral·lela en castellà, i també els que són partidaris d’enregistrar directament en aquesta llengua perquè pensen que el català té un mercat molt limitat. El que ha demostrat Pa Negre és que el català sí que té mercat, sobretot si dóna vida a un producte digne; el que no té mercat és la producció de mala qualitat. La feina ben feta podem assegurar que no té fronteres.
Gràcies al camí obert per Pa Negre hem entès que la clau de la qüestió és adaptar bones històries –que les tenim- i fer les coses correctament, cercant sempre l’excel·lència, no pas donar subvencions a productes dubtosos simplement perquè s’enregistraran en català. El següent pas hauria de ser incorporar al nostre cinema una temàtica que fins ara ha estat tabú en la producció catalana ja que no admet la doble versió català-castella. Em refereixo a històries que tenen com a trama central fets de caràcter universal però inevitablement catalans, o bé drames, tragèdies o comèdies que tractin, per exemple, les cada cop més complicades relacions existents a casa nostra entre nacionalistes catalans i espanyols.
ARA A PORTADA
22 de gener de 2012