Empatia. En una societat precaritzada, retallada, colpejada per profundes crisis i una pandèmia mundial, reivindico la facultat de comprendre per què qui tenim davant actua com actua. El sempre difícil exercici de deixar de mirar el nostre melic per entendre i posar-nos a la pell de l'altre. En aquests moments, puc quasi escoltar les paraules d'enuig de les famílies quan analitzin com en el proper mes tenen marcats en vermell sis dies de vaga convocats per la comunitat educativa -un d'ells per la sentència judicial que posa en escac el model d'immersió- amb les conseqüències que pot implicar a nivell educatiu, social i de conciliació. De la mateixa manera que, darrere d'una mesura tan dràstica com aquesta, és lògic que s'analitzi amb deteniment quina càrrega ha acabat encenent la metxa perquè els sindicats de l'educació hagin arribat a aquest punt.

Si ens creiem de debò que l'escola ha de ser pilar fonamental per a una societat més igualitària i planter de ciutadans crítics, hauríem d'aspirar que el sistema educatiu fos tan robust com caldria que ho fos el sistema sanitari públic per vetllar per la nostra salut. Si un és clau per fer front a la pandèmia provocada per un virus, l'altre ho és per combatre la pandèmia de la segregació per motius socioeconòmics i la falta d'oportunitats. És evident que els mestres acumulen molts motius per convocar una vaga. Alguns no són precisament nous. Des de les altes ràtios a les aules que no permeten una atenció més individualitzada de l'alumne, a la falta de recursos per fer front a les necessitats especials, passant per la incomplerta inversió del 6% del PIB en educació, una inestabilitat cronificada del personal interí, i les retallades salarials patides anys enrere.

A tot plegat se sumen les inclemències derivades de la pandèmia. Des d'haver de tancar les escoles i haver d'encarar un ensenyament a distància sense els recursos per fer-ho, a reobrir el curs passat sense els elements de protecció adequats i, enguany, amb el caos de protocols i l'auge de contagis de la sisena onada. Uns canvis curriculars anunciats per la conselleria qüestionats per part de la comunitat pedagògica i l'obligatorietat d'acreditar el nivell C2 de català en els pròxims dos anys s'afegeixen a la llista de crítiques. "No només és tot el que carreguem a les esquenes, sinó que també ens trobem sovint amb què els pares estan tan formats que resulta que consideren que en saben més que tu i perdem l'autoritat", em deia fa uns dies una mestra esgotada amb la situació.

Certament, el memorial de greuges que afebleix el sistema educatiu és llarg i la fatiga pandèmica se suma a una fatiga estructural, com també constata un sistema d'immersió que ha quedat desprotegit per una falta d'inversió de recursos sistèmica i per l'ofensiva judicial auspiciada per interessos polítics. I justament per tots aquests arguments de pes i d'altres que els mateixos afectats porten anys explicant, a ulls de les famílies resulta difícil de comprendre que la vaga més contundent del professorat dels darrers anys es convoqui just quan la conselleria anuncia un canvi de calendari escolar que implica començar el curs que ve uns dies abans i que no suposa que els docents assumeixin més hores lectives o perdin dies de descans. Res ha unit tant els sindicats com aquest episodi.

És cert que Educació ha tirat pel dret i no ha consensuat aquesta modificació amb els actors implicats, però juga amb l'avantatge que la mesura sí que ha tingut bona acollida des del punt de vista pedagògic -perquè escurça una setmana l'aturada de l'estiu i acosta el calendari al d'altres models europeus- i des del punt de vista de la conciliació. "Els docents estan confonent el calendari lectiu amb el calendari laboral", deixen caure des de la conselleria donant a entendre que allò que més molesta al professorat és haver de preparar el curs durant el juliol. I la percepció que qualla en l'imaginari és justament aquesta, que durant aquest mes molts professors fan ja vacances i que això els situa en una situació de més drets respecte la majoria de treballadors. Segurament és més fàcil entendre aquesta simplificació que no pas els motius cabdals i estructurals que han afeblit el model educatiu. 

És legítim que un Govern decideixi canviar el calendari escolar, té la competència per fer-ho. Tan legítim com que els afectats la critiquin si ho consideren oportú i denunciïn que no se'ls ha tingut en compte. Però per molta sensació de menysteniment justificat que es pugui tenir, tota protesta, per ser efectiva, ha de revisar si realment és útil per aconseguir el que es reivindica i si realment troba complicitat o bé s'acaba girant en contra. Empatia, deia al principi de l'article. És impossible no tenir en compte en aquest context el patiment dels que han constatat durant aquesta pandèmia com aquest no és un país per conciliar perquè es gira l'esquena al treball de cures. O la tràgica situació de qui s'havia de centrar en tenir un plat a taula i no podia garantir els mitjans tecnològics perquè els fills estudiessin a distància.

Escola i família són un tàndem indissociable. La fortalesa d'una és la fortalesa de l'altra. El risc d'aquesta vaga és que aquesta "gota que ha fet vessar el got" que diuen els docents que ha estat el canvi de calendari es quedi en el titular de la gota perquè hagi quedat soterrat com, per la necessitat del dia a dia a les aules i les dificultats per articular un front contundent abans, s'ha arribat a omplir aquest got.