El partit que venia a gestionar bé té el país cap per avall i bat rècords d’incompetència governamental. El president de l’1 d’octubre ha desmuntat l’èpica de l’estratègia de l’exili i s’ha posat voluntàriament en mans d’una llei del congrés espanyol i d’una sentència del Constitucional. El partit del president de l’1-O no troba candidat per a la capital de Catalunya i acaba fent primàries amb quatre perfils de segona regional. El líder a Madrid del partit de Macià i Companys s’ha convertit en una icona pop de l’esquerra espanyola i fa mítings a València en castellà. El vicepresident de l’1-O ven traspassos fake i finançaments dins la LOFCA com si fossin conquestes de sobirania. L’alcalde de Barcelona diu que tancarà els pisos turístics mentre impulsa l’ampliació de l’aeroport i atrau grans esdeveniments. Activistes de l’espanyolisme radical fitxen per l’extrema dreta independentista.
La gent perd poder adquisitiu, però el president espanyol diu que l’economia va millor que mai. El neofranquisme és a les portes del poder a Espanya. Ja no hi ha un feminisme, n’hi ha dos que s’insulten a les xarxes amb termes que la gent no entén. Els fatxes tenen una màquina de fabricar fake news a les xarxes amb un llenguatge que s’entén massa bé. Els líders sindicals i el president de la Generalitat es fan fotografies amb el fundador de Glovo, representant de l’economia de l’esclavatge modern. Els joves ja no consumeixen mitjans tradicionals, i un gymbro que fa entrevistes a YouTube amb samarreta Imperio és més conegut que el presentador del telenotícies. La patronal reclama més immigrants, ja no se sap si estar a favor de la immigració és de dretes o d’esquerres. Els estudiants presenten treballs de fi de grau fets amb IA i els tribunals d’avaluació no se n’adonen.
Mentre els Vivari es fan amb els xamfrans i les botigues de sempre tanquen, Barcelona és nomenada capital europea del comerç local i fem veure que ens ho creiem. Engreixem milions de porcs, contaminant els aqüífers i pagant salaris de misèria, perquè se’ls mengin a la Xina. Ens amenacen els incendis de sisena generació, però cada dia tenim més bosc i menys pagesos. Necessitem metges, però no n’oferim prou places per als nostres joves a les facultats de Medicina, i acabem important-los d’Amèrica Llatina. Governen els socialistes a tot arreu, però el paper higiènic i la pasta de dents paguen un 21% d’IVA, les nits d’hotel un 10%, i els apartaments turístics n’estan exempts. Un líder religiós és convidat a parlar al Congrés de Diputats i rep una ovació de set minuts a peu dret després de condemnar lleis aprovades pel mateix Congrés. Un desequilibrat presideix el país més poderós del món.
Ja m’aturo. Vivim temps d’una gran confusió. Tenim la percepció que no hi ha res que giri rodó, ni a escala local ni global, però no sabem com arreglar-ho. Sensació que hem perdut el control. Aroma de distopia. Costa trobar un marc interpretatiu que doni sentit a la nostra vida col·lectiva, i ens refugiem en l’individualisme. Cap a on anem? No hi ha veus amb autoritat moral que ens responguin a la pregunta. Tampoc no hi ha líders polítics excepcionals que ens marquin el camí i ens facin creure en un futur millor. Com a reacció instintiva, d’autoprotecció, ens aïllem i ens concentrem en el més immediat: un mateix, i com a molt, la família. És comprensible, però no és una bona idea. Ajunteu-vos. Associeu-vos. Feu barri, feu ciutat, feu país. Confieu en el veí. És això, o el feixisme.