La gran decisió de CiU

23 de maig de 2011
Ni a Espanya ni a Catalunya han sorprès els resultats electorals. A Espanya se sabia que el PP arrasaria. Ha arrasat. Amb duresa i contundència. El PSOE no ha salvat cap moble. Els socialistes comencen avui mateix el descens al pròxim infern electoral, on patiran un càstig igual de sever i perdran el govern de l’Estat. A Catalunya se sabia també que el PSC perdria l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona i que només aguantaria als feus més profunds de l’àrea metropolitana. Així ha estat. Aquest desastre només podia afavorir dos dels seus adversaris: CiU i el Partit Popular. Així ha estat també. La victòria de Convergència i Unió ha escampat el color de la federació per tot el territori. I els nacionalistes han aconseguit finalment el seu gran somni, ajornat durant 32 anys: ja tenen l’alcaldia de Barcelona.

Se sabia també que Esquerra patiria molt. I el desastre ha estat encara més dur del que ells esperaven. L’independentisme amb sigles que se’n proclamen ha retrocedit. El retrocés d’Esquerra ha estat dramàtic. Aquí i allà l’ha substituït amb una intensitat desigual la CUP, però la dispersió ha rebaixat les xifres totals. Ni Reagrupament ni Solidaritat n’han tret cap profit. Els partits que es proclamen independentistes hauran d’esperar ara als errors o a les contradiccions que castigaran la gestió convergent. Potser reviscolaran amb força d’ací a quatre anys. Però, mentrestant, haurien de fer algun mèrit propi, per variar i per no viure a expenses dels errors aliens.

I queda una gran incògnita suspesa. Convergència necessitarà suports per presidir les quatre diputacions i per aconseguir l’estabilitat parlamentària que busca per governar sense tanta incomoditat. Pot trobar-lo en el Partit Popular. Una opció que no la convenç gens. Quedar a mercè del PP de Catalunya vol dir quedar després en evidència davant el PP a Espanya quan Rajoy guanyi les pròximes eleccions. Pot buscar-lo en el PSC. Però això només es pot fer amb el permís de la direcció socialista. Els socialistes ho han perdut gairebé tot en aquestes eleccions. Els grans feus. L’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Un acord amb CiU rebaixaria aquesta amargar i la xifra enorme de despatxats. Però aniria contra la línia que Montilla, Zaragoza i Iceta han marcat en els darrers anys. Mentre la plaça de Catalunya comença a buidar-se, els ciments de la política catalana tremolen. Sense l’ajuda dels indignats.