La immersió generalitzada ni existeix ni existirà (5/5)

Darrer article de la sèrie i el que em ve menys de gust, per incòmode i trist: a Catalunya no tenim un sistema d’immersió lingüística a l’educació i dubto que l’hàgim tingut mai de manera generalitzada. La immersió va ser una moto que el catalanisme es va vendre a si mateix i que ha servit com a símbol identitari, com a excusa per vendre merxandatge i com a paraula màgica per contraposar-se a l’espanyolisme, però mai ha estat una metodologia transversal als instituts. En conseqüència, mai s’ha format el professorat en un sistema d’immersió ni se’ls n’ha avaluat l’aplicació: la Catalunya multicolor i també de parla catalana que somiàvem és testimonial. Pot costar d’acceptar, us asseguro que a mi també em va costar de trinxera estant, però les coses són com són: tenim una doble línia educativa no triada i amb biaix de classe i origen. A la línia A hi ha les zones amb majoria castellanoparlant i migrant on s’aplica un sistema d’educació trilingüe amb predomini del castellà oral i el català escrit per sobre de l’anglès, que fa que els alumnes no-catalanoparlants només se sentin còmodes parlant castellà o els idiomes diversos que aprenen a casa. A la línia B hi trobem els centres de zones amb majoria o lleu minoria catalanoparlant on hi ha un sistema d’educació trilingüe amb predomini del català i el castellà per sobre de l’anglès, que fa que els alumnes se sentin còmodes en català i castellà. Aquesta és la foto real: s’hi poden donar les voltes que es vulgui, rescatar les declaracions del conseller que sigui i fullejar qualsevol projecte lingüístic de centre, però la realitat és tossuda i no prové de cap sentència judicial espanyola sinó de les polítiques cofoistes fetes per les conselleries d’ensenyament/educació del passat, on s’hi suma la demografia canviant de les darreres dues dècades que fa que les correlacions culturals de les aules requereixin d’un esforç titànic per aplicar un sistema d’immersió que no interessa prou als docents. Si algú us ven la moto de “la immersió no es toca”, o bé no hi entén d’educació a la Catalunya actual i de bona fe, ho diu per inèrcia identitària, o bé té mala fe.

Així, tenim un sistema de doble línia on les famílies no trien la línia on inscriuen als seus fills i s’acaba imposant el lliure mercat de llengües al dictat de la demografia, ajuntant majoritàriament les famílies per llur llengua habitual. Això vol dir que els pocs catalanoparlants enclavats en zones de majoria castellanoparlant i/o migrant, amaguen i perden la seva llengua per poder encaixar socialment. I els no-catalanoparlants d’aquests mateixos instituts, no tenen l’oportunitat de rebre una educació íntegrament en català -ho vulguin o no-, i, només els alumnes més hàbils amb les llengües acaben sentint-se còmodes en català, ponderant-ne la importància del seu ús i les àrees d’utilitat. Això sí, tothom surt amb el títol C1 per poder amagar el problema sota la catifa. És a dir, tenim un sistema que a les zones amb major creixement poblacional desfà catalanoparlants familiars i impedeix que l’estudiant mitjà es faci catalanoparlant actiu. Un èxit. “La immersió no es toca!!!”. Ah no? Doncs ja hem begut oli.

Un cop passada la fase de negació de la realitat, d’esputar crits de traïdoria a l’aire, la màxima que de ben segur ve al cap és: “D’acord, la immersió no existeix però bé que pot existir: es donen ordres concretes als professors i s’ha acabat”. Sobre això, vaig escriure aquest article anomenat “L’últim tren de la immersió”, ara fa tres anys, on venia a dir que l’única manera d’implementar una immersió allà on fos útil era fent surar les deficiències orals dels alumnes i recollint dades segmentades que et permetessin fer plans de xoc (revolucions a les plantilles) a les zones no-catalanoparlants. Res d’això ha passat, probablement perquè és més fàcil donar la culpa a Espanya, regalar el C1 sense prova de nivell i continuar amb un Departament anquilosat -que tot just aquest any té les primeres dades del nivell oral dels alumnes-, i també perquè implica obrir un conflicte contra bona part de la plantilla de professors els quals aquest tema els hi és majoritàriament indiferent i incòmode o en són directament contraris. Com a recent exprofessor, sé que l’impediment més gran per implementar un sistema d’immersió lingüística és la plantilla: pots guanyar les eleccions amb el programa que vulguis, però no podràs fer fora a tots els docents que no se senten còmodes en un sistema d’immersió en llengua catalana: no els ho van exigir per entrar, no l’han aplicat mai, els sembla socialment contranatural, se senten còmodes treballant intermitentment en català i castellà, i fent que l’idioma en el qual els alumnes es dirigeixen a ells mani. Un cop més: pot fer enfadar, pot saber molt greu, pot generar un escopit apuntant als que ho expliquem, però la demografia i la plantilla són les que són i no pots fer fora a un percentatge considerable de docents: perquè és il·legal i perquè de professors en falten, no en sobren. Ni el més abrandat immersionista podria quadrar la plantilla tret que domini l'hipnotisme massiu i posi càmeres microfonades a cada cantonada. Ara, si has arribat fins aquí i no m’has engegat a rodar, si has pogut apaivagar els dogmes proimmersió i has escoltat les coses que he copsat sobre el terreny, ja et pots començar a imaginar que no crec que la immersió generalitzada sigui una política realista. Cal una revolució a l’educació secundària. Cal aconseguir que qualsevol família, independentment de llur llengua habitual, pugui triar si immersió sí o immersió no, que no sigui la teva adreça la que determini la llengua del teu centre i, per tant, que no sigui el teu capritxós codi postal el que triï si el teu fill parlarà català i accedirà als racons i codis catalanoparlants de la societat.

Aquestes cabòries que explico estan basades en tot allò que he estat veient cada dia a aules i passadissos durant anys, però no és res que no li hagi passat pel cap a algú que hi hagi pensat una estona (tot i que si ho veus en directe i diàriament et cala els ossos, clar). De gent que pensa les coses més enllà dels lemes en tenim força, i potser això que faré ara és una mica lleig per agrupació no demanada, però fa anys que tinc el radar activat per veure qui intenta treure la poteta i dir que el rei va despullat, que potser la immersió sí que més val que es toqui. Per tant, a continuació vull citar a persones representatives de la societat catalana i el catalanisme, persones que em llegeixo sempre amb atenció i que són -amb una excepció-, referents meus. El primer que vull citar és el Toni Soler, que en el seu article “Un acord defensiu”, deia el següent: “si les aules comencen a reproduir la castellanització galopant dels nostres carrers, potser caldrà renunciar al miratge d’una única línia de l’escola pública catalana”. En aquesta línia, Gerard Furest, deia al seu article “La immersió i Godot” que “només queden dues vies: desacatar massivament una llei intrusiva i mirar d’aplicar, amb la poca credibilitat restant, la pròpia, amb el benentès que s’està disposat a assumir el cost en matèria política i de cohesió social que se’n pugui derivar, o bé deixar-ho córrer, fer un gir copernicà i instituir una doble xarxa escolar que no vingui imposada pel context com fins ara, i en què les famílies que ho desitgin puguin educar els seus fills en una immersió que no sigui purament nominal”. Ferran Casas, en un dels seus articles d’aquesta casa titulat El partit del 20%, deia: “si l'objectiu és poder tenir una escola només en català, assumir que ens encaminem cap a un model de doble línia com el basc atesa la pressió de la Justícia, el marc legal, i el nostre mapa polític. A partir d'aquí, el que sempre s'havia presentat com un dels pilars d'"un sol poble", l'escola de tots com a font d'igualtat i integració, serà història per la impossibilitat d'imposar legalment i socialment un model d'immersió total”. Una altra personalitat que apunta en la mateixa direcció és Germà Bel [nota: tot i ser una persona mediàtica, per mi no és un referent. És un dels responsables ideològics que la globalització sense limitacions ens hagi turistificat i descapitalitzat], qui, en aquest cas, deia molt encertadament a l’article Immersió: ‘game over’: “l’ensenyament és un servei públic caracteritzat per la "coproducció": la participació de famílies i estudiants és imprescindible per assolir els objectius de l’ensenyament (i no només l'"educació"). I l’adhesió a la immersió s’ha debilitat molt, tant entre famílies i estudiants, com entre professionals. Cal recuperar la coproducció dels usuaris en la immersió perquè funcioni millor. I faríem bé de preguntar-nos si això –en l’actual marc constitucional– no exigeix un sistema similar al del País Basc.”. I, finalment, Rudolf Ortega va un pas més enllà i comença a pensar i parlar de la següent pantalla en el seu article titulat La doble xarxa: “va essent hora de pensar en el disseny de la doble xarxa escolar. Què voleu? Aquest és possiblement el gran anatema de la política catalana, en tant que durant les darreres dècades s’ha apostat per la immersió lingüística com a presumpte model d’èxit i com la manera més eficaç de garantir el coneixement del català pel gros de la població. Però avui dia ni tenim cap mena de constatació que es tracti d’un èxit, ni el model congria el mateix consens de fa trenta o quaranta anys, ni hi ha un context polític i judicial que en garanteixi l’estabilitat i la tranquil·litat. Les famílies haurien de poder triar la llengua d’escolarització de manera vinculant, i a la vegada preservar el seu dret (adquirit de fa temps) d’enviar els fills a un centre de la seva elecció, que triaran d’acord amb motius diversos (proximitat, grau d’innovació, laïcitat, etc.)”.

Doncs sí, tal com diu el Rudolf, va sent hora de començar a pensar en una doble xarxa que garanteixi l’existència de la llengua catalana i que la desvinculi dels orígens familiars i de la zonificació cultural que està patint en viu i en directe el nostre país. L’empresa és gran, però els avantatges també ho serien. A aquells que els fa por pensar que hi haurà centres educant en castellà han d’entendre que això ja passa i que va per barris, no per tria. Hi ha res més injust que això? El primer pas a fer és deixar de regalar el nivell C1, fer que tots els alumnes a 4t d’ESO hagin de fer una prova de nivell amb competències orals incloses que els acrediti a B1, B2 o C1. Un cop tothom sap que el títol de llengua va lligat al nivell demostrat en una prova, la doble xarxa es podrà posar en marxa quan es vulgui: si els que trien escolaritzar-se en la llengua omnipresent, la castellana, després no arriben al nivell C1 de català que t’obre les portes a molts llocs del món laboral i cultural, mala sort per ells. I si hi arriben: oli en un llum. El risc que la línia sense immersió es faci majoritària em sembla assumible perquè… ja és majoritària ara: impera a l’àrea metropolitana i rodalies.

De fet, la meva aposta és ben bé la contrària: l’escenari futur que em sembla més realista és que en pocs anys la línia castellana fos testimonial per manca de matrícula, perquè les famílies no són tontes i és millor un fill trilingüe que un de, anant bé, bilingüe. En tot cas, amb la doble xarxa els professors contraris a la immersió tindrien un racó on treballar a gust, i els docents dubtosos podrien triar quina xarxa volen, però un cop triada evidentment haurien de passar per l’adreçador: tot es clarifica i sense haver de fer fora a ningú. Cal destacar la importància d’estructurar una doble xarxa i no una doble línia: els sistemes d’immersió requereixen intervencions al passadís, a les excursions, als patis, i fent una doble línia triada però físicament conjunta ens quedaríem bastant igual a com estem ara perquè no podríem intervenir a passadissos, patis, excursions, etc. El punt de trobada entre les dues xarxes haurien de ser unes extraescolars ben pensades, una vida de barri amb una cultura popular estratègicament vigorosa i una assignatura d’identitat cultural compartida i donada a tots els instituts del país. Fa por, clar, i no veig a l’actual generació de polítics reconeixent la dura realitat i proposant un gir contra mantra, però si hi ha alguna possibilitat de sobreviure a la globalització, passa perquè arribi algú valent i lideri un canvi. Fins aquí aquesta sèrie de cinc articles concebuts com una buidada de pap. Una abraçada a tots els companys docents que hagin pogut llegir algun d’aquests articles: no hi ha tasca més important que la nostra.