M'havia dit a mi mateix que no tornaria a dedicar un article a Ciutadans en una temporada llarga, però els seus espectacles d'aquests dies són deliciosos i ens parlen de com un discurs polític abrandat però que viu del cop d'efecte es pot diluir a marxes forçades. En les últimes dues setmanes hem vist els xicots del Partit de la Ciutadania enredats en obscures trames de brigades que arrenquen cintes de tela de matinada, protagonitzant una concentració antiagressions culminada amb agressions i, "bonus track", renyant una periodista de televisió i dient-li quines preguntes ha de fer. Manuel Valls, ja saps el que fas, o estàs a punt de fer? Populisme, dius? Populisme "c'est vous".

Tot apunta que a Ciutadans campa la desesperació: enquestes adverses, marginació en el tauler d'escacs polític, necessitat de posar histèricament l'accent en els punts més sensibles i fàcils per conservar quota de pantalla i mantenir exaltat el nucli dur de votants. També la performance de Rivera amb Lídia Heredia tenia com a objecte el mercat electoral espanyol i la facció més impressionable de la seva clientela.

Cal recordar, però, que en aquests moments tot és susceptible de ser llegit en dues claus antagòniques, en funció de la bombolla informativa en què cadascú hagi triat viure. De manera que allò que als ulls independentistes sigui una pèrdua de papers en tota la regla d'Albert Rivera (i amb motiu: ¿quins escarafalls faria ell si Gabriel Rufián o Carles Campuzano s'encaressin un dia a Los desayunos de TVE o a Ca la Griso pel qüestionari triat en una entrevista?), passat pel vidre de les televisions estatals i projectat a l'"españolito medio" és tot el contrari: una exhibició de coratge del senyor polític en haver gosat anar al cau del separatisme, Televisió de Catalunya, a dir-hi "las verdades", sense arronsar-se ni fer anar dobles llenguatges. És així com ara mateix ho està interpretant una bona part de l'opinió pública espanyola (i els seus votants catalans).

Aconsellar a una bancada ideològica allunyada el que ha de fer per millorar a la vida resulta una mica cínic i, al cap i a la fi, és possible que, amb el monstre que tenen entre mans i amb el clima d'extrems en què ens movem (i que ells necessiten perpetuar desesperadament), no els quedin gaires més opcions a curt termini que continuar fent el numeret per mantenir-se vius. Però és possible que, a poc a poc, els perfils hagiogràfics d'Albert Rivera com el gran estadista, "el Macron espanyol", vagin quedant en evidència. I de la mateixa manera que Podemos va pel camí d'esdevenir una nova Izquierda Unida, crescuda però sense la capacitat de capgirar l'Estat com aparentment desitjava, potser Ciutadans acabarà conformant-se de ser la versió "mainstream" de Vox. I després de tanta cridòria, el bipartidisme espanyol, bé, gràcies.