Com era d’esperar i després de fer les consultes reglamentàries als diferents grups parlamentaris, Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya, ha anunciat que proposa formalment Carles Puigdemont com a candidat a ser investit president de la Generalitat. Ara, Torrent haurà de decidir si fa cas o no a l’informe del lletrats, que no avalen cap investidura que no sigui presencial, i a les amenaces del govern espanyol. Torrent també haurà de dir si la mesa acceptarà, si fa al cas, el vot delegat de Puigdemont i de la resta de membres del govern cessat que són a Brussel·les. Amb tot, ha avisat que no contribuirà ni a les ingerències ni als escenaris de paralització del Parlament.

El més normal en aquest casos és que l’anunci del nom del candidat vagi acompanyat de la data en què es farà la sessió d’investidura, però Torrent no ho ha dit perquè espera poder-se reunir amb Mariano Rajoy per negociar i pactar com es podria fer la investidura de Puigdemont. Torrent vol fer en majúscules. A l’altra banda, política és sinònim de Codi Penal. Molt poc han trigat a dir a Torrent, a través del portaveu del govern espanyol, Iñigo Méndez de Vigo, que només hi ha una investidura possible: la presencial. I que esperen que es faci cas al lletrats perquè, si no és així, recorreran.

Algun dia s’acceptarà un fet repugnant, però un fet al cap i a la fi: una vegada començat un conflicte, l’estat espanyol no dialoga. O perd o guanya. Diàleg, per aquest Estat, històricament sempre ha estat així, és sinònim de debilitat o de derrota. Més enllà de qüestions legals, que n’hi ha, i moltes, i fent una lectura extraordinàriament positiva del tarannà de Torrent, el que convindria dilucidar és si es vol o no es vol continuar amb l’enfrontament amb l’Estat. Aquesta és la qüestió.

Si els grups que formen majoria a la cambra volen continuar amb el que anomenen el desplegament o la implementació de la República, no hi ha res a debatre: no es fa cas a l’informe no vinculant dels lletrats del Parlament ni a les advertències a la mesa ni a l’anul·lació de la investidura via TC per part del govern espanyol, i s’investeix Carles Puigdemont per via telemàtica des de Brussel·les estant. Així mateix, s’ordena defensar la República, amb els CDR com a punta de llança, i començar un període de desobediència civil amb el que tot això significa. És a dir, es fa el que no es va voler fer quan es va proclamar la República i que, algun dia, algú, amb autoritat, ens explicarà.

Si s’opta per la via de la investidura telemàtica sense anar acompanyada de la desobediència civil en tots els àmbits i el conflicte que se’n derivi, reviurem un altre 27-0, és a dir, més 155 i, possiblement, més gent als tribunals i, si no hi ha la proposta d’un altre candidat, noves eleccions. Llavors, es podrà estar tot el dia dient que Espanya no és una democràcia, que és un estat autoritari, que és Turquia i no sé quantes coses més, però on porta tot aquest martirologi?

Per Ernest Maragall que, per cert, va fer un discurs molt digne el dia 17, no és necessiten “més màrtirs” ni “enredar-se en cercles viciosos de repressió, amenaça, judicialització i empresonament”.

Com que en tot el procés s’han menyspreat totes aquelles qüestions factuals que ennegrien un final feliç, convé tornar a recordar, sense gaires esperances, per cert, que un conflicte d’aquestes característiques, el de la desobediència civil, no es pot plantejar seriosament sense tenir en compte la correlació de forces. Però, de la mateixa manera que la correlació de forces no es va considerar un vector necessari el 27-O, ara també podria passar el mateix si, finalment, fos la via de l’enfrontament la que s’acabés imposant, malgrat el que digui Maragall i altres.

Si, en canvi, s’opta per no continuar l’enfrontament, s’hauria d’investir un altre candidat que, d’acord amb el resultat de les eleccions, hauria de sortir de la llista independentista més votada, és a dir, de JxCat, llevat que es decideixi el contrari.

És comprensible que Carles Puigdemont vulgui forçar tot el que pugui ser forçat per aconseguir ser investit legítimament president de la Generalitat. Però Carles Puigdemont sap molt bé que, legalment, la seu de la presidència de la Generalitat és Barcelona, i que no n’hi ha prou amb la investidura pel Parlament, sinó que també s’ha de prendre possessió del càrrec, i, en aquest acte obligatori previ a l’entrada en vigor de la presidència, hi ha de ser present un representant de l’Estat. És a dir, que la imaginació no té fronteres, però la realitat i la llei de la Presidència sí.

En cas que Carles Puigdemont decideixi, finalment, tornar a Catalunya per participar presencialment en la sessió d’investidura, el fiscal general de l’Estat, Julián Sánchez Melgar, ja ha fet saber que “immunitat no equival a impunitat”. Un gest aquest, el de la fiscalia, insòlit, per cert, perquè si la fiscalia d’un Estat s’hagués de dedicar a fer notes informatives sobre casos concrets de manera preventiva, com molt bé ha denunciat l’advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, faltarien mans per escriure-les.

Puigdemont, doncs, si torna a Catalunya, serà detingut. I ningú no pot assegurar que se li permeti assistir a la sessió d’investidura per tornar, després, a la presó. I, si no ve, el Suprem esperarà a dictar sentència. Si la sentència és condemnatòria, els podria ser més fàcil aconseguir que el país on sigui Puigdemont accepti lliurar-lo a Espanya sense condicions. Aquesta seria una de les raons per les quals els jutge instructor del Tribunal Suprem Pablo Llarena no hauria acceptat reactivar l’euroordre de detenció contra Carles Puigdemont quan s’ha desplaçat a Dinamarca.

Ingènuament, es torna a pensar que la Unió Europea s’esgarrifarà si veu com un candidat a la presidència de la Generalitat és detingut i empresonat. Doncs, no; per molt greu que sigui això, que ho és, la UE no ho impedirà, ni forçarà Rajoy a alliberar els presos ni a acceptar que Puigdemont sigui el president de Catalunya. La proclamació de la República de forma unilateral va tancar la porta a qualsevol suport institucional de l’exterior més enllà de la solidaritat d’alguns diputats de diferents països. I és que el món és un club d’estats que, sobretot, defensen els seus interessos. Això sí, de tant en tant, parlen de drets humans, però sempre, en qüestions de sobirania, els supediten a la defensa de la integritat territorial, com si en els territoris només hi haguessin pedres i arbres, i no persones, persones que formen minories a les quals sempre es condemna a perdre totes les votacions.

Com ja he escrit en d’altres ocasions, crec que ERC és el partit del bloc de la majoria que ha fet la lectura dels resultats del 21-D més possibilista i respectuosa amb la realitat que vivim. El discurs del flamant president del Parlament, Roger Torrent, és prou eloqüent al respecte i no cal afegir-hi res més.

Les conseqüències del 27-O son descomunals i haurien de servir per traçar prioritats amb l’objectiu de poder-les revertir al més aviat millor sense caure en desqualificacions partidistes. Aquí no hi ha judes, traïdors o mals catalans, com alguns irresponsables van dir a Puigdemont el 26 d’octubre quan estava disposat a convocar eleccions.

La premissa major, si es volen recuperar les institucions i l’autogovern, és tenir un govern efectiu des del minut 1, com va dir Roger Torrent. I, des del meu punt de vista, aquest govern hauria d’anar més enllà dels partits que fan majoria. Un govern amb el denominador comú del catalanisme que, sense renunciar a res, pugui atendre les necessitats de la ciutadania amb competència i dignitat. I és que, com va dir Ernest Maragall, “el país està per damunt de qualsevol persona”. I jo hi afegeixo:  i de qualsevol partit.