La Mesa del Congrés ha rebutjat de nou la petició d'uns grups parlamentaris de crear una comissió per posar llum a la foscor de determinats afers econòmics del monarca emèrit. L'excusa –que els serveis jurídics no ho avalen- és això: una excusa; perquè la Mesa hagués pogut decidir òbviament cosa diferent del cos jurídic en tant que òrgan polític i de govern de la cambra baixa.

El raonament de la lletraduria del Congrés, però, no deixa de ser sorprenent: que la comissió sol·licitada podria investigar qüestions que, encara que hagin pogut tenir projecció en una etapa posterior a la de Cap d'Estat, es corresponen sense solució de continuïtat amb el període de temps en què Joan Carles I va ser rei. És a dir, com que no podem discernir amb claredat quins fets es corresponen amb una o amb l'altra etapa, doncs, deixem-ho córrer.

Que no es pugui discernir, en opinió dels serveis jurídics, entre uns fets i els altres no és, però, cap argument jurídic sinó un raonament empíric que permet prova en contrari. En conseqüència, aquest raonament porta de cap a advertir la molt necessària creació de la comissió parlamentària d'investigació per tal que aquesta pugui esclarir els fets i el temps en què es van produir. I també assenyala una altra cosa a la qual no cal donar-li massa voltes des de la perspectiva de la inviolabilitat: que els fets produïts a partir de l'abdicació són perseguibles judicialment.

És el que es dedueix a contrari de l'argumentació dels lletrats. Cosa que, a més, és indiscutible atès el text constitucional i el fet que el rei emèrit ha passat a ser aforat: si se l'ha aforat davant del Tribunal Suprem, és perquè se'l pot jutjar per tota mena de responsabilitat derivada dels seus actes. Amb això ja hem fet un pas: que de "rositas" no se'n pot anar per il·lícits comesos quan va deixar de ser cap de l'estat. Però és que ni això es podrà fer de moment gràcies a les autoanomenades forces "constitucionalistes" que tanquen amb pany i forrellat la Constitució quan no els agrada el que diu.

Deixant de banda la posició mesella d'aquestes forces, i si s'avança un pas més en el sentit de la prerrogativa de la inviolabilitat en el context d'una constitució democràtica, la pregunta és si el rei emèrit, a més, podria ser jutjat per fets ocorreguts abans de la seva abdicació el juny de 2014. Jurisprudència no n'hi ha, la norma no diu res, i nombroses veus escandalitzades ho neguen vehement, tot entenent la inviolabilitat com una patent de cors que permet matar, robar, violar, estafar, o saltar-se les normes de tràfic impunement quan un es diu rei.

Tanmateix, per més monarquia rància que hagi de suportar l'estat democràtic, el que no hi pot encaixar és aquesta impunitat. Fixem-nos què passa amb els altres subjectes que també són inviolables, els diputats. Sobre ells sí que hi ha jurisprudència i és ben clara: per als diputats, la inviolabilitat se cenyeix a protegir-los de les afirmacions manifestades en exercici de les seves funcions. La condició per tal que actuï aquesta irresponsabilitat jurídica és que les opinions es manifestin en l'exercici de les funcions; és a dir, aquelles que es realitzin en actes parlamentaris o, per excepció, en actes exteriors a la vida de les cambres que siguin reproducció literal d'un acte parlamentari (STC 30/1997).

Per tant, la inviolabilitat no afecta els actes del parlamentari quan actua en la seva qualitat de ciutadà. I bé és sabut que no es tracta d'un privilegi del diputat per defensar els seus interessos particulars sinó d'una prerrogativa que s'estableix en interès de la institució parlamentària per tal que aquesta pugui conformar lliurement la seva voluntat.

Tots aquests raonaments són perfectament traslladables a la inviolabilitat de la corona. La inviolabilitat no protegeix el concret monarca sinó la figura del cap de l'estat i, per tant, queda emparat amb el premi de la irresponsabilitat davant dels tribunals quan exerceix funcions de cap d'estat. I encara concorre un argument més de reforç: la irresponsabilitat es garanteix en la mesura que els seus actes són refrendats per algun membre del Govern (art. 64.1 CE). D'aquí que qui respongui judicialment d'aquells actes és qui els ha refrendat.

Aquesta ficció jurídica és comprensible quan ens situem en l'exercici de les funcions pròpies del cap d'estat pel significat que vol aportar (l'absència de poder en un monarca modern; almenys sobre el paper). Però rebenta si se la trasllada a actes que no pertanyen a aquesta categoria. Posem per cas que el rei realitzà algun acte de violència domèstica: hauria de ser refrendat pel ministre de torn per tal d'eximir de responsabilitat el monarca? O posem per cas que cobrà comissions il·legals tot gestionant l'adjudicació d'un contracte de l'AVE a la Meca: l'eximeix de responsabilitat el refrendo i se l'emporta el signant?

Evidentment que no, perquè ningú no pot refrendar actes il·legals d'aquesta naturalesa. I perquè la inviolabilitat en democràcia –on tothom és igual davant la llei (no rigueu, de fet és així)- no és un privilegi sinó una prerrogativa que protegeix el monarca en l'exercici de les seves funcions, com als parlamentaris. I a qui es protegeix no és a ell personalment sinó l'òrgan constitucional.

Les autoanomenades forces constitucionalistes han tornat a deixar escapar una bona oportunitat de poder-nos convèncer de voler seguir formant part, com el president de govern sosté, "d'aquesta democràcia consolidada, d'aquest estat de dret dels més avançats del món, d'aquest país dels més lliures i segurs" (segurs sí, explica-li a l'emèrit).