Vox necessitava escenificar que ha tret el cap en la batalla de la dreta espanyola i va trobar el cop d'efecte a Vistalegre, últim escenari icònic de Podem. El missatge reaccionari de Santiago Abascal i Javier Ortega Smith -principals veus del partit- s'ha impulsat fins a les portades i els telenotícies, després de mesos conreant el terreny que anys enrere era monocultiu del PP. Vox s'ha treballat la quota de pantalla: participarà en el judici als presos independentistes -n'exerceix l'acusació popular- i també ha trepitjat el carrer per simpatitzar amb col·lectius descontents -s'ha manifestat, per exemple, al costat del sindicat Jusapol-, moviments pensats per aprofitar l'espai que els ha obert Pablo Casado i Albert Rivera. La cursa desbocada de PP i Ciutadans per emular l'aznarisme ha legitimat Vox. La ultradreta desacomplexada ja emergeix a les enquestes.

Casado i Rivera, doncs, han enquadrat la ultradreta, avui una força menys perifèrica. "Compartim moltes idees [amb Vox] i altres, no", deia el líder del PP aquest dilluns a Barcelona després d'escoltar les últimes paraules d'Aznar, que cridava a refundar el centre dreta. Els que abans semblaven residuals ara seuen a la taula dels constitucionalistes, amb propostes que propugnen l'abolició de les autonomies, i la guerra contra la immigració, el feminisme i la memòria històrica. El forat que aprofita Vox no ha aparegut per casualitat. S'explica, primer, per la resposta d'aquella Espanya cavernària que sempre ha estat intransigent davant les demandes catalanes. Però, sobretot, es gesta pel comportament de la dreta parlamentària de sempre (PP) i la nova fornada de conservadors espanyols (Ciutadans), que s'esgargamellen dia sí i dia també per ser els més durs a l'hora de combatre les ànsies de sobirania de Catalunya.

El marc discursiu imposat a Madrid, amb saturació de banderes espanyoles i judicialització de la política, satisfà Abascal i els seus correligionaris. Les propostes de regust electoral que encadenen Casado i Rivera, com la demanda d'il·legalització de partits independentistes o l'aplicació permanent del 155 per escarmentar el nacionalisme català, són un llenguatge cosí-germà del de Vox. La tesi que el PP i Ciutadans es mengen l'espai de les formacions d'ultradreta quan s'arraconen en els postulats més conservadors es discuteix observant els baròmetres electorals i el que ha passat a Europa. A estats veïns com França o Itàlia, la dreta tradicional que ha inflamat el vocabulari ha acabat eclipsada pels discursos més tronats i populistes, els que no toleren la diversitat i agiten el malestar sense cercar solucions. Casado i Rivera, que aspiren a governar, mai cridaran tant com Abascal, que té camp per córrer si del que es tracta és de diagnosticar més repressió a Catalunya.

PP i Ciutadans tenen molta culpa de la vigorització de Vox. Però també caldria exigir que l'esquerra fes de contrapès en el que li pertoca: convèncer els abstencionistes que hi ha marge per creure en un projecte que no passi per la ultradreta i administrar una recepta pròpia en el cas català. Rajoy i els seus hereus es van limitar al discurs legalista per després enfangar-se en la dinàmica repressora. El govern de Pedro Sánchez hauria de sortir dels llots judicials per articular una resposta política creïble. Si no ho aconsegueix, les idees de Le Pen o Salvini trobaran una autopista per avançar també a Espanya, empeses pel periodisme que ha comprat l'agenda del conflicte en lloc de l'anàlisi crítica del moment.