Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

Aquests dies, no sé ben bé per què, he recordat la Llei Wert. Suposo que tothom té al cap aquell ministre de Rajoy que va suprimir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, que proposava "espanyolitzar els nens catalans" o que assegurava que l'educació pública havia deixat de contribuir a la societat.

Sigui com sigui, Wert passarà a la història per haver introduït un increment aclaparador en el preu de les taxes universitàries fins al punt que el cost d'algunes matrícules va arribar a duplicar-se en un breu lapse de temps. Per descomptat, aquells que no podien permetre's la sagnia es van veure obligats a abandonar els estudis.

"Les universitats són gairebé de franc", deia fa unes setmanes Pablo Casado donant a entendre una vegada més que desconeix la realitat que pretén governar. O encara pitjor, demostrant que els seus títols no són fruit de l'esforç sinó d'algun regal generós. En tot cas, la qüestió és una altra. Hi ha una elit política i econòmica que entén els estudis universitaris com a privilegi de classe. Que els pobres estudiïn sempre els va semblar una inoportuna fotuda.

Però no vull parlar avui d'educació sinó de sanitat. En ple col·lapse per l'última onada de la Covid, la gent comença a sospitar que els nostres governants estan improvisant. Que han abusat de les restriccions i de les mesures coercitives sense que puguem percebre grans desemborsaments en investigació o en sanitat pública. Ja no estem al març del 2020. Dir que la primera onada de la Covid ens va agafar desprevinguts tenia una passada. Ara ja no.

Aquests dies he recordat la Llei Wert, però també he recordat que les associacions mèdiques han denunciat l'acomiadament de 50.000 sanitaris acollits a la precarietat dels contractes Covid. Ara que és temps de maratons solidàries i de col·lectes caritatives, cal preguntar-se què han fet en l'últim any les administracions per reforçar un sector de la salut cada cop més delmat, externalitzat, privatitzat, subcontractat.

Podria referir-me a Madrid, als deliris turboliberals de la Doctora Mort, a la voladura de l'atenció primària, al campi qui pugui de les PCR o al calculat desmantellament dels hospitals per lliurar-los en sucosos fragments financers a les empreses de Florentino Pérez. Però altres comunitats autònomes no estan exemptes de culpa.

En absència d'allò públic, impera la llei de la selva i un darwinisme social de la pitjor espècie. Que ningú no atribueixi aquesta situació a una mala gestió o a la mandra. L'abandonament de gent gran a les residències i la desatenció sanitària no obeeixen a una fatal distracció, ni tan sols a una incompetència o a una poca traça administrativa. Al contrari, responen a un calculat projecte polític, la doctrina del campi qui pugui, una distopia capitalista on només viuran els qui tinguin els recursos per fer-ho.

Que comencin els sisens jocs de la fam.