Tots som granadets per creure en les casualitats, les males ratxes, en un atzar desfavorable o en malediccions. Ahir es va fer públic que el jutge Ruz ha imputat Josep Maria Bartomeu i el Barça pel fitxatge de Neymar, just una setmana després de l’exhibició de l’astre brasiler a Madrid. Actuació que, per art i màgia, la caverna pseudoperiodística va convertir en una provocació que justificava la cacera i el joc agressiu de l’Atlètic de Madrid. Ell era el dolent de la història per haver intentat un túnel i marcat dos gols. Mentre era crucificat, al sant baró Cristiano Ronaldo el sancionaven amb dos partits per una coça i dos cops de puny (en realitat li va caure un partit, l’altre és la multa inherent a una targeta vermella). Al tècnic d’Osasuna Jan Urban l’han castigat amb quatre partits per protestar i tirar una ampolla d’aigua a terra i no fa tants anys a Kluivert el deixaven cinc partits fora de combat per un cop de puny a un jugador del Rayo.

Tornant a Neymar, no podem oblidar que Rosell li va guanyar la partida a Florentino en el seu fitxatge, se li va avançar. I el dirigent blanc no ho ha paït ni li ha perdonat. És cert que el cas Neymar s’inicia amb la denúncia d’un soci del Barça, Jordi Cases, però a partir d’aquell moment tot adquireix un color sospitosament blanc: el jutge que s’encarrega de la querella, Pablo Ruz, és soci del Real Madrid i l’advocada de l’Estat que actua en nom d’Hisenda havia format part de la junta de Florentino Pérez. Connivències i pactes habituals a la llotja del Santiago Bernabéu per deixar-ho tot ben lligat i perpetuar l’establishment espanyolista-madridista. El periodista Xavier Bosch va assegurar que Aznar era al darrere de la querella i el van obligar a rectificar.

L’afer, que es va endur per davant Rosell, -va marxar de manera covarda, sense explicacions ni un trist adéu-, minva l’escarransida credibilitat de Bartomeu a cinc mesos per a les eleccions. Si tant ell com Rosell es van embutxacar diners o van cometre alguna il·legalitat, que la paguin. Evidentment. Però sent fidels al sistema i obviant el judici social, l’actual president mereix la presumpció d’innocència perquè, de moment, està imputat. La seva culpabilitat és presumpta, s’haurà de provar i si no s’aconsegueix, algú haurà de respondre per haver embrutat el seu nom i el del club.

Com a problema afegit, la sanció de la FIFA que impedeix fitxar al Barça fins al gener del 2016. Novament, si Bartomeu, Rosell i Laporta es van equivocar, que ho assumeixin i siguin castigats però costa de creure que darrere d’aquesta decisió no hi hagi una mà blanca, sobretot perquè aquí la denúncia és anònima. El Barça és l’únic club del món que ha fet les coses malament en aquest tema? Algú creu que la investigació a què està sotmès el Madrid acabarà d’una manera similar? No és estrany que el club blanc hagi fitxat tres jugadors al mercat d’hivern?

Tot plegat fa molta pudor de socarrim. El considerat ésser superior és un megalòman que viu d’una constructora, a través de la qual ja ha cobrat els 1.350 milions d’euros d’indemnització pel tancament de Castor. Una quantitat que tots els contribuents espanyols hauran de pagar durant 30 anys en la seva factura de gas. La manipulació, les ingerències i mecanismes de màfia estil Corleone no poden ser tan descarades i explícites com ho eren durant la dictadura però continuen. Ara ja no es pot manllevar un jugador amb joc brut i amenaces com es va fer amb Di Stéfano (molt simptomàtic que fos nomenat president honorífic, com si el club blanc presumís del seu robatori), ni col·locar permanentment exjugadors i socis al Colegio Nacional de Árbitros, ni inventar-se a mida una competició (Copa de Europa) per guanyar-la contra rivals paupèrrims, ni arreglar una final de Copa del Rei per jugar-la contra el teu propi filial o jugar-les per decret al teu estadi, ni xiular penals un metre fora de l’àrea...

Però sí es pot adulterar la competició de manera més subtil i igualment eficaç: requalificant terrenys a canvi d’una fortuna per muntar projectes faraònics i guanyar Champions, utilitzant la ràdio dels bisbes (nacionalcatolicisme) per escampar falses acusacions de dopatge, aplicant una clàusula segons la qual un jugador cedit no pot enfrontar-se a l’equip al qual pertany, delegant la tasca de pressió en un tècnic portuguès, emetent comunicats per retardar l’anunci sobre la Pilota d’Or quan la decisió ja estava presa, presentant denúncies anònimes o aixecant el telèfon per parlar amb ministres i jutges.

Després, la feina bruta ja la faran els hooligans (l’escandalós títol de lliga de Mourinho la temporada 2011/12, Guardiola no podia guanyar una quarta lliga consecutiva) i els mitjans putxinel·lis subvencionats, es diguin Punto Pelota, Jugones, Goleada, Chiringuito o Los Manolos, que es dediquen a fomentar la violència, el pensament únic blanc i la mala praxis periodística (ni informen ni entretenen). I si algú es queixa, el propi discurs hegemònic i oficial ja s’encarregarà de penjar-li l’etiqueta de “victimista” i “perdedor”. O d’inventar-se el paranoic “villarato”, que no és res més que creure que si no els beneficien (el que ells consideren normal i obligatori), els estan perjudicant expressament.

El dia que Florentino (i també Villar) marxin, la democràcia al futbol millorarà notablement. Mentre no se’ls pari els peus, s’acostumaran a les trampes fins al punt d’interioritzar-les i normalitzar-les. Perquè ells són el Madriz, o sigui prepotència, joc brut (al camp i als despatxos) i 0 autocrítica, i la resta són “segundones” i tot el que suposi desplaçar-los del primer lloc és pervertir l’ordre natural de les coses. Si algú dubta sobre l’equip amb el qual ha de simpatitzar o ve de fora o no entén el futbol i s’ha de posicionar, que recordi que l’estadi d’aquest club duu el nom d’un militar franquista, que en aquest camp cada quinze dies s’escolta el càntic “P. Barça i P. Catalunya”, que s’hi aplaudeix al minut 7 un jugador ja mort que fa molts anys es va fer famós per trepitjar el cap d’un rival i que una vegada s’hi va penjar una pancarta en suport d’algú que havia posat el dit a l’ull d’un company entrenador. Tot molt respectuós, tolerant, cívic, sensible, intel·lectual. El “señorío”. Però “cuando pierden dan la mano”.

El futur president del Barça haurà d’actuar amb rigor i honradesa absolutes, i respectar tant la llei com un codi ètic però al mateix temps haurà de ser algú amb pes a la federació espanyola i als organismes internacionals. No pas per tenir-hi tractes de favor ni imposar el seu criteri, sinó per fer-se respectar en aquesta teranyina madridista. I per estalviar problemes proposo a la federació espanyola que opti per una decisió salomònica: cedir Neymar un any al Madrid i que l’any següent jugui al Barça. Els sona?