No fa ni dos mesos que vam viure el 8 de març més transcendent de la història, amb una vaga que va suposar un punt d'inflexió, amb el clam més contundent que mai s'ha vist en pro de la igualtat efectiva entre dones i homes. Una jornada destinada a ser un abans i un després en les lluites d'una ciutadania que està cansada i demana canvis, com bé van demostrar milers de veus al carrer. Una data amb una certesa clara: res no podia continuar igual.

Però el poder judicial torna a dictar sentència. L'Audiència de Navarra condemna els membres de "la Manada" a 9 anys de presó per un delicte continuat d'abús sexual. Per contra, se'ls absol d'un delicte de violació en grup i també d'un delicte de robatori amb violència i intimidació, i contra la integritat moral. Una nova polèmica més al currículum de l'engranatge de la justícia, de nou dubtosa, matussera i còmplice amb allò que sembla indefensable en un món bé.
 
La indignació ha tornat a ressonar després de la polèmica decisió dels jutges. Una reacció que diu que ja n'hi ha d'haver prou d'aquest poder judicial que atropella. D'aquest estat que defensa a qui sent com a còmplice i que expulsa a qui el qüestiona. D'aquesta realitat penalitzadora que no para d'emetre els símptomes d'una deriva retrògrada, anquilosada i absolutíssimament masculinitzada. D'aquesta societat on tothom és susceptible de ser jutjat o empresonat, excepte si rius les gràcies al poder, en formes part o acabes claudicant.
 
Ara és una sentència, però el problema és què hi ha més enllà. I la resposta és massa crua: és el blanqueig del masclisme més recalcitrant i és una enginyeria d'estat que ho permet. Al mateix país on la corrupció corca les entranyes del govern, on la repressió és dogma de fe i on la revenja és casus belli. Un país on fins i tot es reescriu el que és una violació.