El cas de "la Manada" ens ha remogut a totes. Totes hem patit, d’una manera o una altra, abusos, assetjaments i/o violacions. El #metoo n’és una evidència. A més d’un pas molt important que ens ha apoderat a moltes per parlar d’experiències que, en molts casos, per la culpabilitat que ens ha injectat el sistema patriarcal, ens hem callat. És per això que trobo necessari dedicar aquest espai a fer un #metoo perquè, com a dona, jo també he patit casos d’assetjament i abusos en reiterades ocasions.

Començo pels que, molt malauradament, podem considerar quotidians. Són aquells que tens pràcticament gravats a l’ADN en tant que dona que ha crescut i viu en un sistema patriarcal. Jo també he tornat a casa, i encara hi torno, amb les claus a la mà per si he d’entrar corrents si em sento perseguida; si vaig al metro tard a la nit sempre busco seure a prop d’alguna dona per sentir-me més recolzada. He hagut de córrer perquè m’he trobat homes masturbant-se mentre oferien opinions sobre el meu cos que no reproduiré per no causar vòmits. He marxat de discoteques i espais de festa perquè un home no ha deixat d’assetjar-me i no he pogut gaudir de la meva festa; els dos únics supòsits en què han parat és quan un amic s’ha posat pel mig o els he dit que tenia parella, és a dir, quan han sentit que era "propietat" d’un igual. He hagut d’enviar la matricula del taxi on he pujat a alguna amiga que era amb mi després d’haver patit desviaments de trajectes i opinions fastigoses. He patit homes que s’han pensat que per haver acceptat una cervesa tenien dret a follar amb mi. He tingut discussions per no haver volgut mantenir sexe sense preservatiu i un llarg etcètera.

Després dels que he anomenat quotidians, hi ha els que hem viscut cadascuna a nivell particular. La primera que recordo, mai no l’oblidaré, va ser quan, amb uns 10 anys o menys, vaig començar a fer classes particulars amb un professor de matemàtiques que mentre em feia classe es feia palles a sota de la taula sempre procurant que jo ho veiés. Tenia pànic a anar a aquestes classes. Em sentia malament, bruta, culpable… i tot i saber que ma mare, que sempre m’ha educat en la conseqüència i la confiança, ho hagués entès i hagués pres les mesures adients no li ho vaig dir fins no fa tant. Era una persona propera i tenia por d’originar un conflicte i que se m’hagués culpabilitzant a mi. Avui, molt malauradament, sembla que no m’equivocava tant.

Un altre dia, ja una mica més gran, vaig a anar a l’hospital on treballava ma mare, l’Hospital Vall d’Hebron, a fer-me un reconeixement mèdic. El metge em volia auscultar i no duia fonendoscopi. Em fa treure la samarreta. Jo no en sabia, l'expert era ell, i li vaig fer cas. Em va enganxar el cap al pit per "auscultar-me". Després em va fer treure els sostenidors i, de nou, va recolzar la seva cara als meus pits mentre em magrejava. Aquí sí que vaig tenir més capacitat de reacció. Vaig marxar i li vaig dir a ma mare. Va entrar sense pensar-ho a dir-li més de quatre coses. Mentrestant les seves companyes infermeres em consolaven dient-me que aquest metge "ja ho fa això amb les jovenetes". La ràbia va ser tan gran que avui en dia encara l’he de gestionar.

Anys més tard, quan treballava amb artistes i em movia al món de la nit, un directiu d’una famosa sala de festes de Barcelona em va tancar al lavabo del backstage magrejant-me i dient-me que fins que no li fes un petó no em deixaria sortir perquè “l’havia posat molt calent”. Em vaig bloquejar, però vaig cridar fins que un dels meus va venir. Fins que no vam ser fora del local tampoc no ho vaig voler explicar perquè estava amb qui era la meva parella i amics i no volia una baralla amb les drogues i l’alcohol com a protagonistes; i, també, de nou, la culpabilitat.

Un excompany de la facultat amb qui vam tenir una aventura d’uns mesos no va saber encaixar que no volia seguir amb ell. Va tirar un got a terra al local on érem i, quan vam sortir fora, em fa agafar pel coll sacsejant-me i escanyant-me. Aquesta vegada vaig decidir denunciar perquè també m’amenaçava i trucava amigues meves. Resultat? Vaig acabar jo també imputada perquè mentre m’atacava el vaig empènyer per impedir-ho, Per a la justícia, per al sistema, el mateix que ha fet veure que jutjava els violadors de "la Manada", m’hauria d’haver deixat ofegar. La indefensió i el desempar que sents en aquests moments puc assegurar que et fan penedir-te d’haver denunciat. Sí, és gruixut el que dic. Però passar de ser la víctima a ser a qui es jutja és un leitmotiv que és imprescindible revertir.

En podria explicar més però crec que aquestes ja són un tast prou significatiu de les situacions amb què ens trobem moltes dones. Sé que no tots els homes sou uns assetjadors o uns violadors. Sóc perfectament conscient que hi ha homes fantàstics que segur que s’esgarrifen de llegir testimonis com aquest i molts altres. Però sí que cal que interioritzem tots i totes que La Manada no és un cas aïllat, que és el sistema i que cal que el revertim totalment. Sororitat, acompanyament, apoderament…. Cadascú des d’on pugui ha de fer el possible per tal que quan es comet una violació o qualsevol agressió masclista la víctima deixi de ser la qüestionada i jutjada. I més enllà, hem d’aconseguir que ni la Sofia, ni la Lua ni cap de nosalltres hagi de patir mai més cap altra agressió pel simple fet de ser una dona i que un home, emparat pel patriarcat i el masclisme, pensi que pot fer el que vulgui amb ella impunement. No és no i el silenci també és no. Només sí és sí.