Diumenge hi va haver La Marató de TV3 i més de 30 anys després de la primera edició em segueix sorprenent que aquells qui reneguen d’un sistema fiscal progressiu i redistributiu celebrin la solidaritat de la població per la via de les aportacions puntuals mentre repudien la solidaritat necessària per la via de la redistribució.
La Marató, més que una funció recaptatòria, hauria de tenir una funció de difusió, divulgació i socialització de malalties o patologies que massa sovint són silenciades o amb les que es responsabilitza i victimitza a les persones que les pateixen. De fet, amb l’edició d’aquest any s’ha visibilitzat "el que les estructures d’una societat patriarcal i capitalista s’han esforçat a amagar durant segles, a criminalitzar per convertir-los en tabús, temes prohibits, bruts, incòmodes…", tal com explicava Sílvia Aldavert, presidenta de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, a Crític fa uns dies. Però una flor no fa estiu o dit d’altra manera que un dia a l’any no ens amagui el que dilluns matí les tertúlies van fer aflorar: dues realitats sociològiques claríssimes i debats de fons al voltant d’aquest esdeveniment que alguns volen tradició a Catalunya.
Hi havia tertulians i opinadors que els fa nosa parlar d’endometriosi, menstruació o menopausa reproduint tots els clixés masclistes i patriarcals. De fet, la mateixa Marató a partir de testimonis i vivències va evidenciar un sistema sanitari que reprodueix aquests clixés. Crec que moltes ens vam sentir representades en molts moments per altres persones que explicaven les seves experiències. Però, d’allò que vaig poder seguir durant el dia, poc es va parlar de com s’entrecreuen aquestes patologies i les maneres de viure-les, amb els determinants socials de la salut o una sanitat pública infrafinançada i hospitalocèntrica. Que quedi clar, però, que el menysteniment d’aquestes patologies i el maltractament i invisibilitzacions d’aquelles qui la pateixen és una realitat tant a la sanitat pública com a la privada, malgrat que moltes dones hagin normalitzat pagar per les visites ginecològiques davant d’un sistema que posa traves i dificultats per les revisions periòdiques i necessàries.
I també hi havia tertulians, majoritàriament coincidents amb els altres, que consideren l’existència de la Marató com la via substitòria d’una aposta pública per la recerca i de pas, segueix abonant el debat demagògic, fal·laç i populista sobre “l’infern fiscal”. Com a exemple, la tertúlia de Catalunya Ràdio on hi havia qui celebrava el compromís ciutadà per pagar a La Marató però abonava el no-compromís per pagar a través de la fiscalitat.
De fet, alguns tertulians i opinadors van aprofitar per aprofundir en la confusió general entre serveis públics i serveis concertats o privats quan defensaven que existeix una pressió fiscal insuportable mentre afirmaven com a fet positiu que la gent fa un “sobreesforç” per pagar mútues o escoles concertades, és a dir, per ells està bé que la gent pagui “complements” per la sanitat i l’educació, però no que es garanteixi la universalitat de la sanitat i l’educació. Perquè, a més a més, quan parlen d'"infern fiscal" menteixen: la pressió fiscal a l’estat espanyol està per sota de la mitjana europea i més encara, 10 punts per sota de Dinamarca.
El sistema fiscal hauria de tenir dos objectius clars: finançar de forma suficient la despesa pública i corregir part de les desigualtats que es produeixen en l’economia de mercat. Una simple anàlisi dels serveis públics al nostre país i de les desigualtats estructurals ens porta a constatar que en l’actualitat la redistribució no funciona. Només una dada com a exemple: una de cada quatre persones viuen al llindar de la pobresa des de fa, com a mínim, més de deu insuportables anys. Però això no pot tenir com a conseqüència la defensa de l’individualisme i el liberalisme, sinó que hauria de servir per aprofundir en la transparència, la progressivitat, la justícia i la redistribució i així treballar per l’equitat. El debat, com a mínim, s’hauria de centrar en per què no es graven més les rendes altes o les grans fortunes o els actius financers o les rendes financeres i perquè sí que ha pujat, per exemple, l’IVA, un dels impostos més regressius, ja que tothom el paga per igual independentment de la seva capacitat adquisitiva.
Davant del populisme d’aquells qui els fa nosa que es parli de drets sexuals i reproductius als mitjans públics i defensen la fal·làcia que diu que impostos més baixos generen més ingressos cal preguntar: on?, per a qui?, quines evidències empíriques tenen? Perquè, de moment, el que sí que hi ha són evidències dels beneficis socioeconòmics d’un sistema progressiu d’impostos i d’una despesa pública social universal. Cal exigir-los que expliquin clarament que volen una societat amb desigualtats, amb classes socials i amb persones que en funció del codi postal on viuen tenen més o menys drets.
Espais per la divulgació i la difusió de problemes socials i la solidaritat comunitària són necessaris, però no es poden convertir en una col·lecta social d’un cop l’any. Cal ser curós en no oblidar que és necessari establir prioritats públiques, definir les inversions estratègiques i finançar la recerca biomèdica de manera que no es depengui de qui es mou pels interessos econòmics o de la caritat de la ciutadania.
La Marató, més que una funció recaptatòria, hauria de tenir una funció de difusió, divulgació i socialització de malalties o patologies que massa sovint són silenciades o amb les que es responsabilitza i victimitza a les persones que les pateixen. De fet, amb l’edició d’aquest any s’ha visibilitzat "el que les estructures d’una societat patriarcal i capitalista s’han esforçat a amagar durant segles, a criminalitzar per convertir-los en tabús, temes prohibits, bruts, incòmodes…", tal com explicava Sílvia Aldavert, presidenta de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, a Crític fa uns dies. Però una flor no fa estiu o dit d’altra manera que un dia a l’any no ens amagui el que dilluns matí les tertúlies van fer aflorar: dues realitats sociològiques claríssimes i debats de fons al voltant d’aquest esdeveniment que alguns volen tradició a Catalunya.
Hi havia tertulians i opinadors que els fa nosa parlar d’endometriosi, menstruació o menopausa reproduint tots els clixés masclistes i patriarcals. De fet, la mateixa Marató a partir de testimonis i vivències va evidenciar un sistema sanitari que reprodueix aquests clixés. Crec que moltes ens vam sentir representades en molts moments per altres persones que explicaven les seves experiències. Però, d’allò que vaig poder seguir durant el dia, poc es va parlar de com s’entrecreuen aquestes patologies i les maneres de viure-les, amb els determinants socials de la salut o una sanitat pública infrafinançada i hospitalocèntrica. Que quedi clar, però, que el menysteniment d’aquestes patologies i el maltractament i invisibilitzacions d’aquelles qui la pateixen és una realitat tant a la sanitat pública com a la privada, malgrat que moltes dones hagin normalitzat pagar per les visites ginecològiques davant d’un sistema que posa traves i dificultats per les revisions periòdiques i necessàries.
I també hi havia tertulians, majoritàriament coincidents amb els altres, que consideren l’existència de la Marató com la via substitòria d’una aposta pública per la recerca i de pas, segueix abonant el debat demagògic, fal·laç i populista sobre “l’infern fiscal”. Com a exemple, la tertúlia de Catalunya Ràdio on hi havia qui celebrava el compromís ciutadà per pagar a La Marató però abonava el no-compromís per pagar a través de la fiscalitat.
De fet, alguns tertulians i opinadors van aprofitar per aprofundir en la confusió general entre serveis públics i serveis concertats o privats quan defensaven que existeix una pressió fiscal insuportable mentre afirmaven com a fet positiu que la gent fa un “sobreesforç” per pagar mútues o escoles concertades, és a dir, per ells està bé que la gent pagui “complements” per la sanitat i l’educació, però no que es garanteixi la universalitat de la sanitat i l’educació. Perquè, a més a més, quan parlen d'"infern fiscal" menteixen: la pressió fiscal a l’estat espanyol està per sota de la mitjana europea i més encara, 10 punts per sota de Dinamarca.
El sistema fiscal hauria de tenir dos objectius clars: finançar de forma suficient la despesa pública i corregir part de les desigualtats que es produeixen en l’economia de mercat. Una simple anàlisi dels serveis públics al nostre país i de les desigualtats estructurals ens porta a constatar que en l’actualitat la redistribució no funciona. Només una dada com a exemple: una de cada quatre persones viuen al llindar de la pobresa des de fa, com a mínim, més de deu insuportables anys. Però això no pot tenir com a conseqüència la defensa de l’individualisme i el liberalisme, sinó que hauria de servir per aprofundir en la transparència, la progressivitat, la justícia i la redistribució i així treballar per l’equitat. El debat, com a mínim, s’hauria de centrar en per què no es graven més les rendes altes o les grans fortunes o els actius financers o les rendes financeres i perquè sí que ha pujat, per exemple, l’IVA, un dels impostos més regressius, ja que tothom el paga per igual independentment de la seva capacitat adquisitiva.
Davant del populisme d’aquells qui els fa nosa que es parli de drets sexuals i reproductius als mitjans públics i defensen la fal·làcia que diu que impostos més baixos generen més ingressos cal preguntar: on?, per a qui?, quines evidències empíriques tenen? Perquè, de moment, el que sí que hi ha són evidències dels beneficis socioeconòmics d’un sistema progressiu d’impostos i d’una despesa pública social universal. Cal exigir-los que expliquin clarament que volen una societat amb desigualtats, amb classes socials i amb persones que en funció del codi postal on viuen tenen més o menys drets.
Espais per la divulgació i la difusió de problemes socials i la solidaritat comunitària són necessaris, però no es poden convertir en una col·lecta social d’un cop l’any. Cal ser curós en no oblidar que és necessari establir prioritats públiques, definir les inversions estratègiques i finançar la recerca biomèdica de manera que no es depengui de qui es mou pels interessos econòmics o de la caritat de la ciutadania.