El país està atemorit, hi ha por a expressar-se, aquesta és la darrera moda. Bé sigui per culpa del pèrfid estat espanyol que treballa des la claveguera o de l'angelical règim independentista que estima a tothom. Segons aquesta tendència, seríem víctimes del totalitarisme, dels uns o dels altres, viuríem en una dictadura política i mediàtica que ens impediria dir el que volem dir o defensar allò que creiem. Ho diuen polítics, articulistes, artistes o professors universitaris, indignats pel silenci al que se senten sotmesos o per la persecució que denuncien patir. 

Tothom té dret a viure amb els seus propis fantasmes. Però és excessiu traspassar-los als altres. En el llarg, feixuc, avorrit, inevitable i imprescindible debat sobre el que s'està vivint  a Catalunya en aquest turbulent període d'enfrontament amb l'Estat espanyol no hi sé trobar a faltar cap posició, cap argument, cap panegíric als propis ni cap crítica a l'adversari. I pot haver-hi absències personals però no discursives. Els dos bàndols manquen de voluntat d'autocrítica, tanmateix això és un vici que juga en contra dels seus propis interessos. Ja arribarà el dia de posar-nos les mans al cap i comptabilitzar les pedres de molí amb les que ens han volgut fer combregar!

Catalunya no té un dèficit de llibertat d'expressió. Podria ser que hi hagi qui, comprensiblement, es vol estalviar el tràngol de la critica a les seves opinions, fins i tot la desqualificació dels hooligans de torn o dels simples repetidors de consignes, els tontos útils de tot conflicte polític. Es pot entendre la mandra a suportar i combatre la simplicitat, quan no la mentida dels falsos arguments, o la resistència a donar voltes en cercle sobre procediments conjunturals que amaguen simples maniobres electorals (oblidant el problema de fons que hi és, és profund i urgent) però és difícil sostenir que no es pugui dir allò que es vol dir, sigui una aportació assenyada o la més rutilant de les estupideses.

Altra cosa és el respecte a la pluralitat. En molts mitjans de comunicació s'hi constata un desequilibri evident en la representació de les posicions enfrontades, cert; també ho és que les variacions de quotes practicades pels competidors tendeixen a compensar el conjunt de l'opinió publica, tan dividida com el mateix país. Suposant que un estudi demostrés que aquest equilibri general existís, cosa per veure, tal conclusió no hauria de ser excusa vàlida per justificar la manca d'un escrupolós respecte a la pluralitat en els diferents mitjans. La suma d'espais mediàtics amb derives tendencioses no pot oferir un resultat global satisfactori, ni que sigui estadísticament fundat, per a una societat que cregui fermament en el valor del pluralisme com a fonament de la democràcia. No hauríem de descartar que la sensació d'asfixia político mediàtica que denuncien algunes veus il·lustres sigui atribuïble al fet de ser presoners d'un únic proveïdor d'informació i opinió.