Aquest dijous, la presó Model tancarà les seves portes després del trasllat dels seus últims presos. Ho farà un dia abans que es compleixin 113 anys de la seva inauguració (el 9 de juny de 1904). Per això, aquest dies tants diaris i televisions dediquen monogràfics interessantíssims a un centre penitenciari que conté algunes de les pàgines de la història del nostre passat recent.

No he visitat mai la Model. Em sembla que les primeres impressions que en tinc són de sentir notícies a la ràdio, en el trajecte en cotxe que fèiem amb la meva mare i el meu germà per anar a l’escola. Eren els primers 80 i els butlletins horaris anaven plens de notícies sobre la Sida, morts per sobredosi i drogues als carrers. Jo feia preguntes, ma mare responia el que bonament podia. Però la Model també és record d’aquelles imatges d’El Vaquilla. La seva vida el va convertir en un personatge popular. Un delinqüent de llegenda que acumulava robatoris, fugides i atracaments, que tant servia per explicar els motins de la presó com  les possibilitats que oferia la reinserció; ell s’hi va treure el títol de dret.

La Model es tancarà després de quaranta anys d’anuncis frustrats. Des d’Aldolfo Suárez que el 1976 ja va anunciar el seu desig de tancar-la, molts polítics catalans s’han proposat fer-ho. La Generalitat va assumir la competència de presons el 1984 i, des d’aleshores, l’edifici ha estat en el punt de mira. Problemes de massificació, insalubritat, seguretat, han acompanyat l’envelliment d’un edifici que, avui, dista molt de la qualitat de les instal·lacions de les altres presons catalanes.

El conseller de justícia, Carles Mundó, va anunciar el tancament a principis de febrer. Entre les raons: era inviable seguir mantenint una presó al cor de Barcelona –pràcticament no es trobarien casos anàlegs- i haurien calgut 25 milions per rehabilitar-la. Aquesta partida, en canvi, es destinarà als centres de Brians –on s’internaran a partir d’ara els presos preventius- Quatre Camins i Ponent, fins que no es donin per acabades les obres a les dues noves instal·lacions de la Zona Franca. Un altre dels motius que s’explica per si sol és que l’ocupació de mitjana a la Model era del 80%, mentre a la resta de presons era del 67%. Aquesta distribució de població reclusa deixarà la mitjana en un 72% a tots els centres de Catalunya

Després de l’anunci, l’Ajuntament de Barcelona, a través de Janet Sanz, tinent d’alcalde d’urbanisme, va comprometre’s a consultar els veïns sobre quins equipaments podria haver-hi en aquest espai. Però estaria bé que l’Ajuntament de Barcelona i totes les administracions implicades  reservessin un tros d’aquest edifici per establir el triangle de la memòria de la repressió franquista: la Model, la comissaria de Via Laietana i el Castell de Montjuïc.

Perquè la presó Model, a banda de ser la radiografia de la crònica negra de Barcelona, és sobretot  n dels pitjors espais de repressió franquista. Entre els seus presos il·lustres: Lluís Companys, Jordi Carbonell i molts dels detinguts de l’Assemblea de Catalunya o  Salvador Puig Antich, que va ser-hi executat al garrot vil el 2 de març de 1974, l’última sentència de mort acomplerta de Franco. I és també l’escenari de la protesta silenciosa de Lluís Maria Xirinacs davant l’entrada per demanar l’amnistia per als presos polítics, entre 1975 i 1977.

Tancar la Model és un èxit col·lectiu que, segurament, no es pot atribuir només a l’actual equip de Govern. Però és un bon exemple d’un executiu que compleix les seves promeses. I un antídot contra aquelles difamacions com les que va fer el ministre de l’Interior, José Ignacio Zoido, acusant el Govern del caos de l’aeroport del Prat; per unes competències que no té. Per això també està bé que la Model es tanqui la mateixa setmana que –potser- coneixem data i pregunta. Atents i amatents, perquè això és tota una altra història. I ja no es tracta de competències.

Això va de debò.