La música de baix
«És aquesta idea que tenir gust musical és propi de burgesos o d’alienats, perquè la música, en realitat, no es regeix per valors artístics sinó socials»
Ara a portada

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
24 de març de 2017
Hi ha una tendència ara en el periodisme musical que apunta cap a les manifestacions percebudes com a populars i que no surten en els mitjans de comunicació ja sigui perquè no es mouen en el circuit de sales respectades, perquè practiquen gèneres sense prestigi o perquè formen part de minories culturals menystingudes. “Aquesta sí que és la música de la Catalunya real: el grup d’immigrants que fa trap al festival del polígon”.
És aquesta idea que tenir gust musical és propi de burgesos o d’alienats, perquè la música, en realitat, no es regeix per valors artístics sinó socials. Per tant, el que importa no són les aptituds creatives d’un determinat cantant o compositor, sinó la manera en què la seva obra es relaciona amb la gent, crea un cert teixit de barri o inspira paelles comunitàries. Un plantejament on hi ha una doble perversió, tant del que és popular com del paper, suposadament nul, del gust i la qualitat artística en la nostra percepció de la música.
A veure, popular és Malú, que l’any passat va omplir dos cops el Palau Sant Jordi, concerts que molts mitjans mainstream ben respectables no van cobrir i en els quals tampoc van fer acte de presència els qui defensen aquesta altra mirada, tan col·lectiva i tan del poble, cap al fet musical. Popular és Isabel Pantoja, que fa unes setmanes va oferir, en el mateix local, un concert que alguns diaris van ventilar a les pàgines de "Gent", amb un menyspreu que caldria titllar d’intolerablement elitista, i que, de nou, tampoc no forma part de la lliga de les expressions musicals autèntiques que cal reivindicar.
De vegades, les classes treballadores no fan les coses que a alguns els agradaria que fessin. I hi ha artistes que pateixen de boicot o desinterès per motius antagònics: per massa populars i per massa corporatius, per adotzenats i per star system, per ser massa de baix i per ser massa de dalt. Popular, en fi, és El Barrio, i la gira reunió d’Operación Triunfo, i Melendi, i Rosana exhaurint les entrades del Palau de la Música i repetint bolo. Ep, i el heavy Rock Fest Barcelona, working class’total, multitudinari i ignorat tant per un hipotètic periodisme de prestigi com pels qui es dediquen a rastrejar les expressions culturals autèntiques de la classe obrera. Superioritat moral, per causes oposades, en tots dos casos.
“Molts d’aquests artistes tenen poc interès”, xiuxiueja algú. Home, hi ha de tot, eh? Però si, finalment, resulta que el criteri de qualitat o creatiu sí que hi juga un paper, deixem-nos de jocs de mans. El gust existeix, és el resultat d’un procés cultural, un fruit de la civilització, el podem qüestionar, modular, discutir, però no pas negar-lo.
Defensors de la música del poble, de la música de la gent de baix, el pròxim cop que vingui Malú al Palau Sant Jordi, acompanyeu-me: no negueu la realitat, enfronteu-vos a ella, feu un esforç per intentar comprendre perquè aquesta noia agrada tant a tota aquesta gent en nom de la qual parleu cada dia. I si el que veieu no us agrada, llavors penseu-vos-ho dos cops abans de dictar el que és música popular i de proclamar que el gust no existeix.
És aquesta idea que tenir gust musical és propi de burgesos o d’alienats, perquè la música, en realitat, no es regeix per valors artístics sinó socials. Per tant, el que importa no són les aptituds creatives d’un determinat cantant o compositor, sinó la manera en què la seva obra es relaciona amb la gent, crea un cert teixit de barri o inspira paelles comunitàries. Un plantejament on hi ha una doble perversió, tant del que és popular com del paper, suposadament nul, del gust i la qualitat artística en la nostra percepció de la música.
A veure, popular és Malú, que l’any passat va omplir dos cops el Palau Sant Jordi, concerts que molts mitjans mainstream ben respectables no van cobrir i en els quals tampoc van fer acte de presència els qui defensen aquesta altra mirada, tan col·lectiva i tan del poble, cap al fet musical. Popular és Isabel Pantoja, que fa unes setmanes va oferir, en el mateix local, un concert que alguns diaris van ventilar a les pàgines de "Gent", amb un menyspreu que caldria titllar d’intolerablement elitista, i que, de nou, tampoc no forma part de la lliga de les expressions musicals autèntiques que cal reivindicar.
De vegades, les classes treballadores no fan les coses que a alguns els agradaria que fessin. I hi ha artistes que pateixen de boicot o desinterès per motius antagònics: per massa populars i per massa corporatius, per adotzenats i per star system, per ser massa de baix i per ser massa de dalt. Popular, en fi, és El Barrio, i la gira reunió d’Operación Triunfo, i Melendi, i Rosana exhaurint les entrades del Palau de la Música i repetint bolo. Ep, i el heavy Rock Fest Barcelona, working class’total, multitudinari i ignorat tant per un hipotètic periodisme de prestigi com pels qui es dediquen a rastrejar les expressions culturals autèntiques de la classe obrera. Superioritat moral, per causes oposades, en tots dos casos.
“Molts d’aquests artistes tenen poc interès”, xiuxiueja algú. Home, hi ha de tot, eh? Però si, finalment, resulta que el criteri de qualitat o creatiu sí que hi juga un paper, deixem-nos de jocs de mans. El gust existeix, és el resultat d’un procés cultural, un fruit de la civilització, el podem qüestionar, modular, discutir, però no pas negar-lo.
Defensors de la música del poble, de la música de la gent de baix, el pròxim cop que vingui Malú al Palau Sant Jordi, acompanyeu-me: no negueu la realitat, enfronteu-vos a ella, feu un esforç per intentar comprendre perquè aquesta noia agrada tant a tota aquesta gent en nom de la qual parleu cada dia. I si el que veieu no us agrada, llavors penseu-vos-ho dos cops abans de dictar el que és música popular i de proclamar que el gust no existeix.