La política catalana ha marxat de vacances de Setmana Santa (de comarques per anar n'hi ha per a tots els gustos a banda de la Cerdanya) sense govern però amb el front cívic i antirepressiu que ha impulsat el president del Parlament, Roger Torrent, més articulat. Formar un executiu sembla, en qualsevol cas, qüestió de temps malgrat la sensació de bloqueig. Una de les iniciatives que s'ha pres per guanyar el carrer per la causa pacífica és l'organització d'una gran manifestació pels presos. S'articularà a l'entorn de l'Espai Democràcia i Convivència i té com a grans protagonistes, a més de l'ANC i Òmnium, CCOO i UGT.

El sobiranisme, en la missió d'ampliar la base i no perdre la centralitat, ha anat a buscar els sindicats encara majoritaris. A l'hora d'analitzar per què Catalunya no es va convertir el passat octubre de forma efectiva en República, de tenir en compte què va faltar per fer vinculant el mandat de l'1-O, cal anotar una repressió de l'Estat amb la que ningú comptava, l'actitud deslegitimadora d'una gran majoria de catalans que no volien trencar llaços polítics amb Espanya, la manca de previsió del Govern, la malfiança entre els partits... i també la passivitat del món sindical en els moments clau.

Dic això perquè Camil Ros i Javier Pacheco han acceptat donar la cara i sortir al carrer contra la repressió, però és evident que el grau d'implicació de les seves organitzacions ha estat molt lluny dels compromisos concrets en els darrer temps. I l'actitud d'alguns dels seus companys, ja sigui Josep Maria Álvarez dient que la UGT “no serà darrere de cap pancarta pels presos” o quadres del mateix sindicat recollint firmes en contra de la reivindicació dels drets civils o polítics, és de tot menys solidària. De poc ha servit per commoure'ls que la consellera Dolors Bassa, exsecretària general de al UGT a Girona, sigui una de les empresonades. Els dos grans sindicats a Catalunya, de matriu estatal, són plurals en la composició de la seva afiliació i aquesta no hi ha arribat en molts casos a partir del compromís polític sinó de la realitat al seu centre de treball. És evident també que l'independentisme necessita de la força puntual de les centrals sindicals per ampliar la seva base amb més capil·laritat, abraçant més realitats i ampliant la capacitat de mobilització.

Un cop més, però, el sobiranisme ha acceptat presentar CCOO i UGT com l'única referència mentre que, per la seva condició de “minoritàries”, deixa de banda centrals que, com la Intersindical-CSC, ha exhibit al llarg del procés un compromís molt alt, ja sigui implicant els funcionaris de l'administració per l'1-O o contra el 155, buscant suports internacionals o convocant les aturades de país del 3 d'octubre i el 8 de novembre. Per cert, que a la Intersindical-CSC la patronal Foment li busca les pessigolles per la darrera vaga general i vol que la Justícia la condemni a partir de l'oposició activa que, als centres de treball, CCOO i UGT van fer a aquella aturada de país per protestar, entre altres qüestions, per la situació dels presos.

L'independentisme ha optat, històricament, per no complicar-se la vida en el camp sindical, per no arromangar-se. Mentre el nacionalisme basc es bolcava en enfortir ELA i LAB -majoritàries a Euskadi- i el gallec a la CIG, que també ho és, o els corsos al potent STC, a Catalunya el tema “obrer” s'ha deixat en banda dels sindicats estatals i s'ha optat per fer feina en el camp de la llengua o la cultura. No era menys necessari, però no ha estat suficient.

L'espai de l'antiga Convergència, el d'ERC i fins i tot el de la CUP s'han conformat amb CCOO, UGT o la CGT fins que han constatat la debilitat. Durant anys han pensat que era suficient que les dues grans centrals, en l'intent de cobrir tots els espais i arribar al màxim número de treballadors, fessin gestos sense gaire compromís. Un polític independentista em va dir un cop una frase que em va semblar demolidora: "Ells et diuen que són nacionals, tu te'ls creus i tot és més senzill. Ja no ens cal construir res ni preocupar-nos-en", deia.

Els grans sindicats estatals han anat diluint tant com han pogut el seu rol sociopolític, i això els ha portat a dir una cosa a Madrid i la contrària a Barcelona (malgrat que, per exemple, en el cas de CCOO les posicions dels seus exsecretaris generals José María Fidalgo, que ha acabat sent un dels gurus de FAES, i de Joan Coscubiela no semblen tan llunyanes). Josep Maria Álvarez, amb un discurs ben diferent quan era secretari general a Catalunya del d'ara quan ho és d'Espanya, n'és un cas paradigmàtic. Ho han fet en l'àmbit nacional però també en l'estrictament laboral: la reivindicació del marc català de relacions laborals ha estat tènue en el millor dels casos i la incomoditat (o posició contrària) a l'hora d'abordar transferències de personal com en el cas de la inspecció de treball o d'empreses públiques estatals ha estat una constant.

Sempre hi ha honroses excepcions, i fins i tot qui treballa per la independència dins d'aquestes organitzacions. Però per als seus dirigents es tracta de cobrir, com deia, tots els espais, de renunciar sovint al rol sociopolític per incidir en el de gestoria laboral orientada a la preservació, ben necessària, dels drets dels treballadors sense més. La realitat als carrers amenaça, però, de passar-los per damunt malgrat que, tant a Espanya com a Catalunya, les administracions i les patronals els han posat des de la Transició totes les facilitats legals i materials per a que mantinguin una posició hegemònica als centres de treball. Els èxits mobilitzadors del 3 d'octubre i el 8 de novembre o de la vaga feminista, a la que es van apuntar tímidament, amenaça de passar-los per damunt. En l'àmbit sindical, el republicanisme té un dèficit clar, i també una via de creixement i d'amarar de forma homogènia totes les capes socials. Cal, però, posar-s'hi de veres. L'autocomplaença és una de les vies més directes al fracàs.