Finlàndia. De Hèlsinki cap a Tampere. Alguns graus sota zero. Cau neu seca, dura, diminuta, abundant. Tot controlat, tot funciona malgrat el clima. Humitat als peus, res més. L’ambient és gèlid. Els ciutadans d’aquí també ho són. Necessiten mig metre al seu voltant per sentir-se tranquils en la conversa.

“I Catalunya què?”; “Després en parlem”; “Has vist les notícies dels moviments de les tropes a la frontera?”.

Es preocupen de les seves carpetes i sobretot la de l’acumulació de tropes russes a prop dels límits que comparteixen. En un país modern i molt avançat, homologat amb el millor d’Occident en quan a l’estat del benestar i el desenvolupament, els ciutadans estan molt sensibilitzats i molts pensen realment que els poden envair en qualsevol moment. De fet, fa “només” 98 anys que en són independents i tota la seva història recent està marcada per aquest fet. Nosaltres, que amb un procés al inrevés encara ho estem després de tres-cents, ells, amb menys d’un segle ho tenen tot molt recent i la geopolítica se’ls hi entravessa de tant en quan. Dubto que al 2017 gosin celebrar el centenari de la independència per temor a Putin. Van passar de ser part de Suècia a ser un ducat de l’imperi rus previ a la revolució. Després de ser independents, els cinc milions de ciutadans ara no tenen cap interès en deixar de ser-ho. Sempre és així. Els ofèn qui els hi ho menciona. Però ara pensen que després l’escalada militar a Ucraïna, potser ells seran els següents. Mai van gosar fer-se de l'OTAN per por de la reacció del Kremlin i ara es senten sols davant de l’amenaça real o exagerada.

“Esteu al revés que nosaltres. I de Catalunya què?”; “Després...”.

L’Àlex Stubb és un noi modern, somrient i es reconeix addicte a les piulades. És un  primer ministre que combina ortodòxia nòrdica amb pragmatisme. Aquí dalt, els ciutadans pensen que ells i els alemanys han pagat les festes i els dispendis inadmissibles dels del sud. I encara estan ofesos amb els PIGS. I els polítics han fet bandera d’aquesta actitud... fins fa poc. L’Àlex ja ha declarat amb veu moderada que potser caldrà negociar alguna cosa amb en Varufakis, el flamant i  postmmodern ministre d’Economia de Grècia. Des de Hèlsinki, la ciutat dels espies durant la guerra freda, les coses es veuen des d’una perspectiva més perimetral. I el temps meteorològic ho condiciona absolutament tot. Fins i tot els musulmans que han emigrat han demanat poder fer el desdejuni durant el Ramadà segons els horaris de la Meca perquè a l’estiu a Finlàndia, la nit només dura un parell d’hores i no hi ha cos que resisteixi la resta del dia sense menjar, beure, fumar i fornicar.

I la possible independència de Catalunya la torpedinen amb els arguments basats en la força d’anar tots junts, en la unió i tots els tòpics vinculats, però quan se’ls hi recorda la seva, ho tenen clar: “És que nosaltres no érem russos!”.

I també saben que en tots els processos de trencament hi ha costos a pagar. Ells van perdre un 10% del seu territori després de la Segona Guerra Mundial degut als seus posicionaments proalemanys en algun moment de la segona gran guerra. Ben parlat i discutit poden arribar a comprendre que una part d’Europa vulgui sortir-ne per tornar-hi després com a país nou, però costa. Realment, les nostres coses els hi queden molt lluny i els seus mitjans en parlen ben poc de nosaltres, excepte pels tòpics de vacances i lleure al Mediterrani. I a la fi de tot, amb el seu to luterà sobri el que remarquen molt és que si Catalunya marxa d’Espanya s’haurà de fer càrrec d’una quarta part del deute exterior del regne d’Espanya, que és el que estimen que pesa l’economia catalana en el context espanyol. Tot el demés, els hi preocupa més aviat poc.

Els finesos són ciutadans d’un país on no existeix la corrupció en cap de les seves formes. Creguin-me. País neutral malgrat Rússia. Amb excés d’aigua. Amb excés de vodka. La nació d’ànima nòrdica, cor suec i ètnia eslava. I això últim a contracor.

La Kalevala, és el seu poema èpic que fonamenta el nacionalisme finlandès. Té uns versos que es podrien aprofitar per les “nostres coses” d’ara. De fet, l’èpica sempre va bé per tot: “ El camí està marcat, s’obre un nou sender (...) entre els joves que creixen, entre l’estirp adolescent” (sic).