El procés de futbolització de la vida pública ha arribat al debat sobre TV3, cadena que, fins ara, només detestaven, en aparença, els més contraris a la independència. Ara, a la Televisió de Catalunya li ha sortit un nou front de batalla i es troba just a l'extrem oposat, en algun lloc a l'interior de les files més abrandades de la catalanitat, on se li retreu una suposada castellanització galopant. Sapigueu, constitucionalistes i enemics de l'estelada, que ja no esteu sols: de la fòbia a TeleProcés hem passat a l'odi a la malvada TÑ3.

Darrerament hem assistit als escarafalls perquè 'la nostra' no parava màquines davant l'actuació en català d'un nen de Perpinyà a un reality show de no sé quin canal francès; ens ha esclatat als nassos la introducció del castellà a les sèries Drama i Merlí: sapere aude, i hem vist una campanya acusatòria a les xarxes on a la foto no sortia Vargas Llosa ni Felip V, sinó Cristina Puig. A casa estem esgarrifats. Reblant el clau, la ja exconsellera Vilallonga s'ha queixat de l'hipotètic biaix lingüístic, donant així a aquesta percepció de les coses una cobertura governamental.

Ricard Ustrell i Víctor Amela hi van ficar cullerada l'altre dia al Planta Baixa. La presència del castellà és "enriquidora", van dir. El terreny és pantanós, perquè hi ha un munt de canals de televisió disponibles per als catalans que ens garanteixen l'enriquiment, que, d'altra banda, aquestes altres cadenes (tret de, en part, TVE amb Sant Cugat) no practiquen en direcció contrària. Ara bé, tothom que es dediqui a fer ficció sap que hi ha situacions de la vida quotidiana a una ciutat com Barcelona on fer com si el castellà no existís comporta forçar la realitat. Incloses les classes a la universitat, com les que imparteix la 'professora' María Pujalte.

La llengua és un material hipersensible, i és natural que ho sigui, sobretot quan els seus parlants han pogut sentir tota la vida que trepitjaven en fals en el seu propi país, però en aquesta fal·lera contra TV3 hi flota la flaire de la mitificació d'un passat transfigurat. Com si no hagués existit mai una família Benjumea (El cor de la ciutat), ni una Marcela (Ventdelplà), ni els diversos personatges que, com la Trini (malaguanyada Montse Pérez), parlaven castellà a Oh, Europa!, sèrie facturada per Dagoll Dagom. Com si Polònia portés tots aquests anys sent monolingüe.

I com si no s'hagués donat carta de naturalesa al castellà des del bell mig de l'independentisme en els darrers anys, per exemple encimbellant opinadors i tuitaires preferentment o totalment castellanoparlants perquè el suport a la causa passava per damunt de la llengua i es tractava de sumar. Es veia a venir: en la mesura en què la independència s'allunya, torna el nacionalisme, la protecció del nucli de la identitat.
Però la frustració postprocés, que alimenta un dolor de país i de llengua, pot esdevenir susceptibilitat i exageració; allò de veure enemics i traïdors per tot arreu. I mentre va fent camí aquesta estrambòtica pinça, entre 'odiadors' d'un cantó i de l'altre, Televisió de Catalunya, líder d'audiència malgrat el soroll, s'ha de preparar per afrontar el repte de la seva vida, orgànic, existencial, davant del qual aquests debats semblaran ben poca cosa.