Un dels trams més amples de les estanteries plenes dels meus llibres està dedicat al gènere literari de la poesia, aquest art d'expressar en forma concreta, el contingut espiritual propi mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques, tot i que des de fa temps, l’expressió mètrica ha adoptat una altra dimensió i l’estètica moderna ja no la considera indispensable per a la creació de la poesia. M'agrada llegir-ne. Admiro els poetes que concentren el seu pensament, els seus somnis, les seves metàfores o un món oníric sencer en tan poques paraules. Paraules ben trenades que aconsegueixen impressionar-nos més en una estrofa que tot un llibre en prosa, paraules ben trobades que desperten emocions  inconegudes.
 
Alguns oradors polítics acostumen a utilitzar versos esparsos o estrofes descontextualitzades i convertir-los en eslògans. Els autors d’aquells poemes els van concebre com un tot i sovint perden el seu inicial propòsit quan se’ls incorpora en un propòsit o projecte polític concret. De tan repetits, alguns versos han adoptat la categoria de doctrinals, sense que els que en fan un ús excessiu s'hagin aturat a analitzar-ne el context; suposo que algun (potser) no ha llegit el poema sencer.
 
Alguns exemples molt coneguts serien "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer" que cantava Ovidi Montllor en el seu disc Alcoi l’any 1974 i que feia referència a la misèria de sou que cobraven els treballadors, "fins quan hem de treballar per al sou que ens fan guanyar". Aquests i els versos de Raimon -"qui perd els orígens perd identitat"-que també es refereix a les "classes subalternes, als homes i dones que estan treballant als petits tallers, a casa o al camp...de gent sense místics ni grans capitans" clarament fan una reivindicació dels seus orígens humils i de l’explotació laboral que pateixen els obrers; però el seu ús polític ha volgut donar-li un significat de clam a l’emancipació nacional que si podem trobar en altres poemes sense haver de rebregar-los.
 
El debat polític a Catalunya i de Catalunya sempre té aquest doble vessant, la del model social, la cerca de la justícia social i la reivindicació nacional. L’èpica usada en el debat de la sobirania nacional, no sempre l’hem usada en els grans moments de la nostra història en què  la confrontació era entre pobres i rics, entre explotadors i explotats… Potser per això la lírica al voltant de la reivindicació obrera l’hem obviat.
 
Ni guerres remences, ni segadors revoltats, ni la llarga i farcida de moments imprescindibles del moviment obrer no semblen provocar-nos un esclat d’aplaudiments quan sonen aquests versos mencionats en algun recital.
 
De tots els textos poètics, el més emprat darrerament és el poema titulat Ara Mateix de Miquel Martí i Pol del llibre L’àmbit de tots els àmbits publicat l’any 1981 amb un pròleg de Salvador Espriu. Segurament el fet que Lluís Llach l’introduís en el seu disc “I amb el somriure, la revolta” amb la veu de Josep Maria Flotats a finals de 1982.
 
El pròleg d’Espriu és excepcional perquè no li agradava fer-ho i del vers mil vegades repetit "Tot està per fer i tot és possible", ja ens diu que els onze poemes formen una molt calculada i intencionada sèrie numèrica correlativa i postulen, subratllats per una música molt austera, una interpretació, una projecció coral.  Ens adverteix de les lectures seccionades. Espriu es preguntava també si l’expressió "tot és possible" convenia pensar-la en les equivalències de vida i llum, de mort i fosca.
 
El darrer gran acte on s’ha pronunciat versos esparses ha estat en la posada en escena en el Gran Teatre del Liceu per part del president Pedro Sánchez. En aquest cas amb el "I som on som; més val saber-ho i dir-ho/ i assentar els peus en terra i proclamar-nos /hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules".
 
Martí i Pol estava honorat i agraït d'aquell pròleg, encara que sabia que Espriu posaria la lupa a cada paraula de cada vers i no abandonaria l'esperit crític. I així ho va fer quan afirma que el grup de poemes que constituïen aquell “Àmbit de tots els àmbits”  intentaven preservar del vent i de l’oblit la integritat d’uns Àmbits (plural) d’uns projectes, quan parla de la sínia històrica de la nostra terra i els afanys esborren privilegis.
 
No podem esperar que la poesia sigui la nostra doctrina política, encara que en ella hi trobem expressions que ens identifiquen perquè cadascú les interpretarà segons li convingui. L'any 2004, quan el president Maragall va decidir que la diada de l'11 de setembre havia de cridar a tots els catalans vinguts d'arreu i amb catalanitats diverses, va triar, no sense el permís i els comentaris necessaris als que preserven el llegat del poeta que va treballar d’obrer d’una fàbrica fins que la salut no li va permetre, el final d’aquesta sèrie numèrica correlativa titulada Ara mateix: Convertirem el vell dolor en amor / i el llegarem,  solemnes, a la història". Cadascú el seu dolor.