La política és com la closca d'un caragol. Una espiral perfecta. La política és cíclica, sempre ho ha estat. El que passa és que d'un temps ençà, aquest caragol ha agafat embranzida, de tal manera que períodes són més curts. Les eleccions del 28-M indueixen a un canvi de cicle en diversos estrats.

El tuf de ranciesa torna a impregnar Espanya com feia temps que no passava. En aquest sentit, és especialment simbòlica la reaparició d'un Aznar desencadenat, reforçant el discurs d'Isabel Díaz Ayuso, a qui, lluny de penalitzar-la, les barbaritats dites en campanya com que "ETA encara és viva" l'han premiat amb la majoria absoluta. Alguna cosa falla. Ja fa molts lustres que el Partit Popular domina la Comunitat de Madrid, des de la majoria absoluta d'Alberto Ruiz Gallardón l'any 1995 (després va venir el tamayazo d'Esperanza Aguirre; Ignacio González, que acabaria a la presó per corrupte; i la muntanya russa de Cristina Cifuentes). A diferència de la resta, aquest cicle sí que sembla que no hagi d'acabar en el mitjà termini, al més pur estil del pujolisme, actualment més una excepció que no pas la norma. 

La norma, ara, és la voracitat. "Madrid es España dentro de España. Qué es Madrid si no España?", deia Ayuso. I la sensació, veient l'escombrada del PP al PSOE, és que aquesta Espanya s'ha contagiat d'ayusisme. O si més no això és el que volen fer creure exportant la mateixa fórmula. La gran incògnita que ens incumbeix d'aquí a l'estiu serà veure si l'arribada del tàndem de la dreta i la dreta (més) extrema és irreversible, com en el seu discurs va donar a entendre Pere Aragonès dimarts passat. Vull pensar que queda partida. 

Vivim ara un ressorgiment conservador arreu d'Espanya. Va passar als 90, amb l'arribada al poder d'Aznar. En aquella època, el PP aglutinava el votant ultra que al cap dels anys s'ha acabat emancipant. El patró, els mètodes que segueixen els populars, són extrets d'aquell mateix manual, que no és el de la resistència de Pedro Sánchez, sinó el de l'agitació. 

Una alerta que tots haurien i hauríem de tenir present. Quan la crispació domina l'ambient, quan és tendència, això només motiva la dreta. A l'esquerra, acostuma a esgotar-la. L'esgotament convida a l'abstenció. I l'abstencionisme d'esquerres obre de bat a bat les portes de la Moncloa a la dreta i la dreta de la dreta, la dels ultres.

L'espiral de la política gira també a Catalunya. Després de vuit anys de Colau, torna Trias. I igual com passa a Barcelona, la majoria de proclames que estem escoltant aquests dies ens evoquen a temporades anteriors del procés. Front comú, llista unitària, recosir la unitat, ERC que abraça Junts i els comuns i aquests que es veten mútuament. La música sona a grans clàssics.

L'avançament electoral de Pedro Sánchez ha agafat tothom amb el peu canviat. En política, els cops de volant, més si són bruscos, costen d'entendre. Que l'hi diguin si no a Ciutadans. Que entre tanta rojigualda i tant ni vermells ni blaus, ha acabat perdut, com la closca buida d'un caragol. Perquè per triomfar en política s'ha de saber estar de moda, però les modes passen i per bé que amb els anys algunes acaben tornant, per sobreviure en política s'ha d'omplir la carcassa de contingut. Digne d'estudi a les facultats de ciències polítiques. El manual de com estimbar-se.