La lluita contra la violència masclista genera un enorme consens en la societat catalana i espanyola. No és una afirmació basada només en l'observació del paisatge urbà, ni ancorada en la repercussió del crit alliberador del 8-M, és una constatació reforçada per la claredat de les dades. Tal com han recollit enquestes del CIS, més del 95% dels votants dels partits amb representació parlamentària, d'esquerra a dreta de l'eix ideològic, consideren inacceptable la violència contra les dones i defensen castigar-la per llei. De fet, la mateixa llei contra la violència de gènere -ara posada en dubte per Vox- es va validar per unanimitat al Congrés. La societat no està dividida en el combat contra els maltractadors. I aquest és un enunciat que cal subratllar, perquè la irrupció de l'extrema dreta fa pensar en una resposta més fragmentada, que implicaria una realitat també més preocupant.

L'ascens de Vox amenaça de dinamitar acords socials construïts en el trajecte sinuós de quatre dècades de democràcia tendra. El primer i més important de tots, el principi d'igualtat, recollit en una Constitució que tothom diu protegir però que ningú sembla respectar, tampoc els que demanen reforma-la i no mouen un dit per atendre el debat territorial. I per respectar el principi d'igualtat és imprescindible atendre una premissa bàsica: que les dones no siguin assassinades, dins i fora de l'àmbit domèstic. La defensa de la democràcia exigeix desplegar, en totes les seves formulacions possibles, la lluita contra la violència masclista. Titubejar en aquesta qüestió fa més feble el sistema constitucional.

La vigorització de l'extrema dreta, que ja està fent més testosterònica la política espanyola, és també una reacció retrògrada -i minoritària- que coincideix amb els avenços en la propagació del feminisme. Tenint en compte aquest perillós fil de connexió, caldria exigir a les forces d'arrel democràtica fermesa en la defensa de les conquestes socials. Quan Pablo Casado desnaturalitza el terme de "violència de gènere" per transitar cap al concepte difús de "violència domèstica" -amb l'únic interès d'assegurar-se quotes de poder i bosses de vots-, el que està fent és blanquejar la ultradreta i lesionar progressos laboriosos, de construcció pausada. I ja sabem que els progressos es fan amb passes petites, però que la regressió sempre és més abrupta i difícil de revertir.

Posar en perill consensos que ens fan millor societat, com la lluita contra la violència masclista, és un acte d'irresponsabilitat, però també una clara imprudència. És irresponsable perquè resulta evident que la dona és la principal víctima dels actes de violència. I és imprudent, també des del punt de vista de l'estratègia política, perquè ningú pot pretendre governar sense combatre l'expressió més vergonyant del masclisme. La política que no estima les dones està condemnada al fracàs.