Poso la ràdio i enxampo un debat entre un grup de tertulians habituals i representants del 15-M. Els tertulians insisteixen a dir que els indignats no concreten la seva reivindicació. Malgrat tot, la interlocutora –és una dona- fa una llista de propostes. No els convenç, i entre altres coses, li retreuen que posi al mateix sac totes les reclamacions socials vigents. O sigui, han començat criticant-la per no tenir propostes i han acabat acusant-la de tenir-ne massa.

Naturalment, tothom té dret a rebutjar les reivindicacions que vulgui. Les pot considerar utòpiques, innecessàries, poc pràctiques, perilloses, eixelebrades o pesades. Però llavors està obligat a fer una proposta alternativa. Perquè el que ningú no pot negar és que el problema que genera totes aquestes reivindicacions és ben real. I, com deia algú, per més que les respostes siguin equivocades, la pregunta persisteix.

Podem negar la validesa de la dació en pagament, però el problema dels desnonats necessita una solució. I no s’arregla simplement acusant tots els desnonats d’haver estirat més el braç que la màniga. És només un exemple, però podríem estendre-ho a tots els sectors retallats, a la situació dels aturats o dels sense-sostre, a la penúria creixent dels funcionaris, a les víctimes de participacions preferents o als petits empresaris ofegats per la falta de crèdit i la morositat. Penjar la llista de tots els estudiants que surten al carrer i acusar-los de suspendre les mates no pot ocultar que hi ha un motiu que a alguns els porta a manifestar-se, i a altres simplement a queixar-se amargament, o a deprimir-se, o fins i tot a resignar-se. Però, insisteixo, hi ha un motiu.

Si els indignats existeixen és perquè hi ha motius d’indignació. Limitar-se a desacreditar-ne les formes o algunes de les reivindicacions pot servir en una tertúlia. I fins i tot pot ser encertat, és clar. Però no serveix per resoldre res. Bé, sí, per encendre més els ànims dels afectats, provocar més desafecció i alimentar encara més la indignació.