Comença a haver-hi senyals potents que indiquen que ni PDeCAT ni ERC cauran a la trampa pressupostària. Pedro Sánchez, que fins ara ha pogut passar pel noi educat del sud d'Europa, tindrà un problema a Brussel·les si és incapaç d'aprovar els comptes i manté els càrrecs de rebel·lió i sedició contra els líders polítics i socials de l'independentisme.

En aquest sentit és interessant que la setmana passada The Economist va fer una portada impactant: "la propera recessió", titulava, desenvolupant-lo en un editorial posterior.

La tesi de l'article era una obvietat: després d'una època de creixement econòmic, tard o d'hora sempre ve una recessió. Apunta tres factors que la poden fer especialment complicada de gestionar: 1) la creixent volatilitat de la política dels països occidentals 2) l'alt nivell de deute públic, molt més elevat ara que l'any 2008 i 3) la falta de munició dels bancs centrals tenint en compte que els tipus d'interès no hauran pujat gaire.

Si no ho recordo malament, al seu llibre This time is different, Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart teoritzaven a través de dades de desenes de països que, de mitjana, cada 8 anys hi ha una recessió.

Avui mateix la Xina anunciava que la seva taxa de creixement per 2018 és la més baixa des de la gran recessió, assenyalant un alentiment derivat de la guerra comercial de Trump. La realitat és que en algun moment dels pròxims anys és força possible que hi hagi un sotrac global, i qui no s'hi hagi preparat pot patir. Aquest pot ser el cas de l'estat espanyol, on actualment tot el debat polític gira al voltant de la qüestió catalana i no sobre cap de les grans reformes que Espanya encara necessita per afrontar amb garanties els reptes econòmics i socials de les pròximes dècades. El deute públic de l'estat ja arriba al 100% del PIB, el fracàs escolar segueix en màxims europeus i l'economia cada cop és més dependent del govern per culpa de la centralització bancària.

A més, partir d'aquest desembre el BCE deixarà de comprar deute públic i empresarial acabant el dopatge monetari que va començar fa quasi una dècada per evitar la fallida de l'euro. Draghi acaba mandat el novembre de 2019 i és probable que el seu successor sigui un banquer nòrdic, molt més proclius a pujar els tipus d'interès i amb poca simpatia per la falta de reformes de fons al sud d'Europa.

Mentre tot això passa, el govern italià prepara un pols amb Brussel·les que veurem on els porta, però que encara reduirà més la capacitat d'entesa nord-sud dins la UE i que en cas que Roma introduís una moneda paral·lela, podria provocar un efecte contagi als mercats.

Tornant a la situació catalana, sense l'alliberament dels presos, el retorn dels exiliats i el respecte del dret a l'autodeterminació, la inestabilitat política tant a Catalunya com a l'estat espanyol impedirà qualsevol reforma de fons. Cada dia en què la repressió judicial contra l'independentisme continua, és un dia menys que té Espanya per preparar la propera recessió.