Diu la Viquipèdia (una font sovint desacreditada, però que considero molt valuosa per que està construïda col·lectivament) que un conflicte és “una situació de desacord o no concordança entre dues o més idees, actituds o comportaments, d’una persona o de diferents persones o grups”. Davant d’un conflicte, i seguint amb la Viquipèdia, s’adopten diferents actituds, que porten, o no, a la seva resolució: la negació i per tant, al no acceptar l’existència del conflicte, no s’aborda; la submissió, per tal d’evitar la tensió, cedint generalment a la posició del més fort; la confrontació, on cada part lluita cercant els seus objectius propis; i l’assertivitat i negociació, la cerca d’un consens o entesa.

Fa uns anys un osteòpata, al que la meva esquena deu molt, em deia que el conflicte a la vida no es pot evitar. És a dir, l’estratègia de la negació, com la de la submissió, són absolutament ineficaces, perquè de fet no fan desaparèixer el conflicte. Deia que l’important és aprendre a reconèixer, afrontar i gestionar els conflictes, no alimentant-los, sinó cercant una sortida tenint el màxim de cura per les parts.

Aquest afrontar el conflicte des de la cura no exclou la confrontació, que ha de ser sempre des del respecte i l’empatia amb l’altre. Confrontació combinada amb assertivitat (novament vaig a la Viquipèdia, que la defineix com la capacitat d'autoafirmar-se en una posició, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres) i cerca del consens (que no busca únicament l'acord de la majoria dels participants, sinó que també cerca resoldre o atenuar les objeccions de la minoria, i així arribar conjuntament a la decisió més satisfactòria).

A Catalunya estem vivint un conflicte, de múltiples cares i que ens afecta en àmbits diversos. Negar que el conflicte existeix, no només amb l’estat espanyol, sinó en la societat catalana, als carrers, fins i tot en els llocs de treball, centres educatius, en els grups d’amics o la família, és per a mi negar la realitat. Les xifres que tenim (que no són les que voldríem tenir, a partir d’un referèndum sense repressió i amb la participació de totes) ens dibuixen una societat partida en dos, una aritmètica parlamentària amb una modesta majoria independentista, i una demoscòpia que segons qui la faci situa la majoria a una banda o a l’altra, però que deixa clar que cap de les opcions gaudeix d’un suport per a mi suficient.

Davant d’aquesta situació, moltes de nosaltres adoptem l’estratègia de desescalar, o fins i tot evitar parlar del conflicte en alguns àmbits (sobretot entre amistats i família) on sabem que no el podrem resoldre, i en les que més enllà de no estar d’acord en un tema tant clau com el futur del país, hi ha coses importantíssimes que ens uneixen. Però el conflicte no el podem negar, i el tractem de confrontar, d’una banda i l’altra, des de la convicció ferma en la no violència. Els llaços grocs són un clar exemple d’aquesta estratègia, confrontativa (ens queixem públicament, denunciem la injustícia que suposa tenir persones de pau com a preses polítiques) però no violenta. Unes poques (i les xifres les situen majoritàriament en el bàndol unionista) opten per escalar la confrontació amb actituds agressives i fins i tot l’ús de la violència sobre altres persones. Però més enllà d’aquesta minoria (als que no vull treure importància, ja que al feixisme, si no se’l combat, se’t menja), la majoria de la població tractem d’aprendre, sense masses eines, a gestionar aquest conflicte des de la cura i l’empatia. I el cert és que la classe política i els mitjans de comunicació no ens ajuden massa.

El curs que ara comença serà suportable des d’un punt de vista de la cura i la humanitat en la mesura que dibuixem estratègies, les unes i les altres, que parteixin de l’empatia i de l’assertivitat. Ni els unionistes poden tenir una Catalunya dins d’Espanya amb la meitat de la població volent marxar, ni les independentistes podem tenir un país lliure amb la meitat de la població en contra. Ens toca, doncs, treballar, per difícil i llarg que sembli, per una entesa que ens permeti resoldre el conflicte des de l’assertivitat, convencent sense manipulació, construint sobre arguments, guanyant des de l’empatia i l’escolta. I ens hi deixarem la pell.