El govern espanyol comença a concretar les seves amenaces. Com que, a partir de la darrera crisi de govern, han vist que això va de veres i que l'executiu que lideren Carles Puigdemont i Oriol Junqueras arribarà tan lluny com pugui perquè els catalans votin l'1 d'octubre han de pujar de to i collar encara més per fer que la por venci càrrecs públics i funcionaris. A les amenaces judicials, els recursos al TC, les denúncies a la Fiscalia i els interrogatoris de la Guàrdia Civil ara s'hi suma l'avís que es pot tancar l'aixeta del Fons de Liquiditat Autonòmica, el crèdit de l'Estat a les comunitats per pagar proveïdors davant els problemes de tresoreria que els havia provocat un model de finançament injust i la impossibilitat d'acudir als mercats exteriors per la manca d'hisendes pròpies que recaptin tots els impostos.

La cosa és fàcil: si el Govern no atura els preparatius de referèndum es tancaran les línies de finançament. Això es farà mitjançant la intervenció (amb revisió setmanal) de les finances públiques. Tot plegat farà encara més difícil el camí cap al referèndum de l'1 d'octubre que, encara que petit, necessita finançament públic. La maniobra de l'Estat fa evident fins a quin punt l'autogovern que es va recuperar ara fa just 40 anys amb el retorn de l'exili de Josep Tarradellas i la restitució de la Generalitat és de fireta. El pujolisme ens va intentar fer creure que no i per això volia que les manifestacions fossin davant el Palau de la Generalitat (que es projectava així com la seu del poder "real") però el cos a cos amb l'Estat ha deixat ben clar qui té la força i com de difícil és portar-li la contrària contraposant legalitat i legitimitat.

Amb la darrera mesura que ha pres el consell de ministres, el govern de Mariano Rajoy persegueix dues coses. Si tanca l'aixeta del FLA proveïdors de la Generalitat (com ara les farmàcies) deixaran de cobrar o ho faran molt tard. És una forma de demostrar que, encara que la seva tresoreria es beneficiï, en el cas català, d'un espoli fiscal previ de 14.000 milions d'euros a l'any, és l'Estat qui paga factures. En aquesta mateixa estratègia cal emmarcar la generosa campanya (també en publicitat institucional a alguna premsa editada a Barcelona) de l'Institut de Crèdit Oficial, pensada i oportunament llençada per guanyar complicitats a la pime catalana, el sector de l'empresariat més procliu al sobiranisme. A més de deixar clar qui té la cartera i fa que les coses rutllin, l'executiu del PP persegueix que els catalans percebin, votin el que votin, fins a quin punt el procés els fa la murga.

Tot plegat forma part de l'estratègia d'un estat fatxenda i que, mai des que Rajoy és president, ha tingut voluntat real (i en això cal denunciar la passivitat del PSOE i Ciutadans) de fer un diàleg amb contingut i atendre demandes que estaven molt per sota del dret a decidir, ara del tot irrenunciable per al catalanisme polític. La tresoreria de la Generalitat s'escanya mentre el TC bloqueja vies de finançament alternatiu com ara l'impost sobre el cànon digital i és a punt de fer el mateix amb l'impost a les nuclears i el dels vehicles contaminants.

I la Generalitat què hi pot fer? Doncs toca actuar amb astúcia i valentia a parts iguals. Ara que Oriol Junqueras ja no apareix als ulls de ningú a la capital espanyola com un bon jan (el dia abans de que el consell de ministres prengués una mesura que és un torperde a la seva conselleria la portada del diari El País, ara el més ben connectat a la Moncloa, ens informava que era l'objectiu a abatre en contraposició a un Puigdemont que consideren amortitzat) ha de ser capaç de tornar-s'hi amb un argumentari potent que dissipi els temors. Així, potser tocaria explicar que s'ha fet feina i que en els viatges que han fet tant ell com el president s'han temptejat amb bon retorn bancs i inversors diversos que estan disposats a deixar diners a Catalunya. I també recordar que el 77% del deute català serà a finals d'any en mans del FLA. Tancar l'aixeta a menys de tres mesos d'un referèndum pel que el CEO no dibuixa unes males perspectives gràcies a la incompareixença de bona part de l'unionisme, potser no és doncs la decisió més intel·ligent. Donaria un plus de legitimitat a la futura hisenda catalana i carregaria d'arguments els qui defensen que la nova república es desentengui del deute contret amb Espanya, a la que, per cert, a hores d'ara, una fallida de Catalunya arrossegaria.