Hi va haver un dia que hi havia homes que salvaven el cosmos de les flames. Aprofitaven la nit. Les ombres. Les matinades. Entre les mans portaven Verges Maries, Cristos, nens Jesús, Esperits Sants, bocins de cels celestials... taules, escultures, pintures, objectes.... Com Déus humans impotents els salvaven de la barbacoa revolucionària. Catedrals, esglésies, parròquies, ermites... Cremades. Abrasades. Carbonitzades. Destrossades. Mutilades. Saquejades. Rapinyades. Robades. Salvaven l’art. Salvaven la cultura. Salvaven la memòria. Salvaven l’eternitat. Salvaven la humanitat. Salvaven el país. Ens salvaven a tots. Civilització versus barbàrie. Era juliol de 1936. I aquells homes...

De tots aquells súper homes, organitzats per la Generalitat republicana, caient com a paracaigudistes suïcides, n’hi ha uns... N’hi ha uns que aixecaven admiració. Respecte. Eren els més valents. Els que no tenien res. Els que ho donaven tot. Així els veia emmascarats, fumejats, Miquel Joseph Mayol, treballador del Servei de Protecció de Patrimoni de la Generalitat: “El grup de salvament de Lleida fou el menys afavorit amb ajuts econòmics oficials, a desgrat d’ésser el més actiu lluitant contra la fúria desencadenada pels vàndals en aquelles terres. En pocs mesos van salvar i van recuperar gran nombre d’objectes del més gran interès artístic, que un cop traslladats al Museu eren protegits convenientment contra el perill de possibles bombardeigs”.

I surten d’entremig de les flames dels dimonis enforquillats: Enric Crous Vidal, Joan Crous Vidal, Antoni Garcia Lamolla, Salvador Roca Lletjós, o el mossèn Josep Maria Llorens Ventura... I d’altres. Lleidatans. Ilergets. Supermans. Molts artistes. D’esquerres. Anarquistes. Republicans. Catalanistes. Són la incomoditat de la normalitat per als revolucionaris primaris: són del mateix bàndol. Però uns salven l’art i els altres el cremen amb mistos diabòlics. I els que salven s’ho juguen tot: el cos i l’ànima. Mireu al pintor logicofobista, surrealista, avantguardista lleidatà Antoni García Lamolla. És un anarquista de primera divisió terrenal-sideral. Dibuixa a les revistes de la CNT-FAI que encenen mistos de paper que criden a cremar l’art... i ell salva l’art. El director del diari Acracia, Josep Peirats, el salva més d’un cop. Sona el telèfon a la redacció:

-Aquí tenemos cara a la pared un fascista que se dedicaba a salvar cristos roñosos de los montones de trastos destinados a la hoguera. Tiene el cinismo de decir que pertenece a la redacción de Acracia ¿Qué hacemos? ¿Le damos?

-¡Alto, brutos! Es un amigo! Salimos a por él!

Sí, és Lamolla. El salvador de l’art. El salvador de la vida. Cos i ànima ressuscitant objectes davant dels llença flames dels revolucionaris primaris aprenents de dimonis del no res. Veieu el fil? Veieu la resurrecció? Veieu ara la importància que aquest dimecres 7 s’exposi al Museu de Lleida: Presos polítics a l’Espanya contemporània, de l’artista Santiago Sierra. L’obra censurada a la fira Arco de Madrid i comprada pel lleidatà Tatxo Benet. A la Lleida, a la Terra Ferma, al Ponent que va salvar l’art. Aquí, on el Bisbe Josep Messeguer Indiana Jones va crear el Museu Diocesà de Lleida el 1893. El bressol de vida. L’orfenat artístic de totes les obres abandonades, esmicolades, fetes malbé pel temps, pels lladres, pels dolents al llarg de totes les parròquies del Bisbat de Lleida. El Bisbe Messeguer Indiana les salva. Els hi dona vida. Els dona una nova resurrecció: per veure-les i per estudiar l’art. Aquí, en aquest Museu on en ple segle XXI, el desembre passat, va patir un assalt after hour per l’imperi nacional-judicial espanyol gràcies al Compromís de Casp 155. Aquí, on es van endur les obres de Sixena. Aquell monestir que durant més de vuit segles va ser Bisbat de Lleida. Aquella Sixena que sempre van salvar els ilergets. Aquella Sixena cremant el 1936 i on els ilergets Enric Crous i Antoni Lamolla van ajudar a Josep Gudiol, un dels caps del salvament artístic de la Generalitat, a salvar les pintures murals que avui estan a l’MNAC. Aquesta és la revolució ilerget del segle XXI: la resurrecció.

Aquesta és la revolta d’un poble molt antic. Prehistòric. Els ilergets: els que batallen. Els que es van enfrontar amb tot. Amb les principals potències planetàries: Roma i Cartago. Els ilergets. Indíbil, Mandoni. Els que sempre lluiten però que també sempre perden. Els herois morals de les pel·lícules que es mereixerien guanyar però no guanyen. Lleida, Ponent, la Terra Ferma ha ressuscitat amb l’art. Potser es van endur les obres de Sixena. Potser es van endur el cos, però els ilergets del segle XXI han salvat l’ànima, l’esperit, la memòria. Recordeu el que deia Oscar Wilde: “Qui imita a qui? L’art a la vida o la vida l’art?” Eh? Ell creia que la vida imita molt més a l’art. I aquí estem. Mireu, imiteu. Lleida, Ponent, la Terra Ferma... Sí, ferma, segura, constant, decisiva, però que ara també es desferma, s’allibera, es solta, es deixa anar. Recordeu-ho quan a partir d’aquest dimecres 7 (i fins el 22 d’abril) veieu l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània al Museu de Lleida. Aquí, on hi havia sarcòfags de la corona catalano-aragonesa a Sixena, ara estan plens d’absència. Aquí, al centre de la consciència de Catalunya. Aquí, al disc dur d’un país. A la caixa negra de la nostra memòria. Aquí comença la resurrecció. Ara, és l’hora de la victòria dels ilergets. Perquè és la vida la que imita a l’art. Perquè sense ànima el cos no ressuscita i es pot salvar de les flames.