Tanquem una setmana convulsa. I les que vindran. Les imatges dels tractors (que no dels tancs) entrant per la Diagonal no tenen precedents a casa nostra. La pagesia ha volgut dur a la ciutat la seva delicada situació. I ho ha fet entre l'encuriosiment i la simpatia de bona part de la societat. Això sí, els agricultors van estar-se de demanar a aquells qui els aplaudien que els ensenyessin què duien al cistell, perquè segur que s'haurien endut més d'una decepció. Però no és aquí on vull posar el focus. El que més crida l'atenció és la diferència en les formes entre les protestes protagonitzades fins ara pels agricultors catalans i els de la resta de l'Estat.
Els problemes de fons del sector primari són compartits. Aquí, allà i també a bona part del continent. Excés de paperassa, preus irrisoris que no els donen per guanyar-se la vida, importació de productes d'altres països que els fan la competència i un canvi climàtic que amenaça les collites. I malgrat que el denominador és comú, la posada en escena d'aquest malestar no és igual. A Catalunya les marxes han estat massives, amb fins a 4.000 tractors vinguts de nord, sud, est i oest. I per rememorar velles consignes, podríem dir que, a traç gruixut, la catalana ha estat de les de ni un paper a terra. Si més no, de moment. Res a veure, per ara, amb la vintena de detencions i els milers de denúncies que hi ha hagut a altres indrets d'Espanya.
A Zafra (Badajoz), uns agricultors van obrir el cap a un Guàrdia Civil. A Pamplona un grup de pagesos va arrossegar un cotxe patrulla de la benemèrita per obrir-se pas. Va ser també a Navarra on uns quants tractors van bloquejar la sortida del domicili particular de la presidenta de la comunitat. Maria Chivite (socialista) va haver de sortir escortada per la policia per arribar al Parlament. Per aquest dissabte, els més radicals amenacen de plantar els seus tractors a les portes de la seu del PSOE del carrer Ferraz, a Madrid. Si fossin independentistes ja els haurien portat a la presó.
No, no és que els pagesos catalans estiguin menys emprenyats que els espanyols, ni que els de la resta de l'Estat siguin tots uns salvatges. El quid de la qüestió és com la ultradreta vol fer germinar la seva llavor al cor d'aquestes protestes. D'un temps ençà han estat llaurant el terreny. No és casual que allà on han aconseguit colar-se als governs autonòmics, de bracet del PP, hagin escollit quedar-se les carteres d'Agricultura (a l'Aragó, al País Valencià, a Extremadura, a Castella i Lleó). La gran diferència és que Catalunya disposa del pesticida perquè els ultres no arrelin al camp. Fa temps que el sector agrari està organitzat sota un sindicat d'esquerres, Unió de Pagesos, com recordava a les seves xarxes la col·lega Neus Tomàs. És cert que el motor que ha encès les protestes d'aquests darrers dies no ve d'ells, sinó d'un moviment assembleari creat expressament per la causa, el 6F, però UP està fent mans i mànigues per no quedar engolit per l'onada, sinó surfejar-la.
Com bé hem après al llarg dels últims anys d'eclosió dels partits ultres arreu d'Europa, el que més els alimenta és el malestar social. El soroll, el caos els alimenta i l'alimenten. Ho hem vist amb Marine Le Pen i les armilles grogues i la immigració. Amb Georgia Meloni. Amb Viktor Orban. Coneixem el guió. I ara veiem com volen reproduir-lo amb la revolta agrària a les portes d'unes eleccions europees on el gran temor dels conservadors és que la ultradreta capitalitzi el desencant agrari. Ho fan posant en contraposició l'Agenda 2030 i els objectius per reduir els efectes del canvi climàtic amb la supervivència del sector primari, quan si una cosa està matant la terra que conreen és, precisament, l'escalfament global. El reduccionisme és el modus operandi del populisme. Una mala herba.
Els problemes de fons del sector primari són compartits. Aquí, allà i també a bona part del continent. Excés de paperassa, preus irrisoris que no els donen per guanyar-se la vida, importació de productes d'altres països que els fan la competència i un canvi climàtic que amenaça les collites. I malgrat que el denominador és comú, la posada en escena d'aquest malestar no és igual. A Catalunya les marxes han estat massives, amb fins a 4.000 tractors vinguts de nord, sud, est i oest. I per rememorar velles consignes, podríem dir que, a traç gruixut, la catalana ha estat de les de ni un paper a terra. Si més no, de moment. Res a veure, per ara, amb la vintena de detencions i els milers de denúncies que hi ha hagut a altres indrets d'Espanya.
A Zafra (Badajoz), uns agricultors van obrir el cap a un Guàrdia Civil. A Pamplona un grup de pagesos va arrossegar un cotxe patrulla de la benemèrita per obrir-se pas. Va ser també a Navarra on uns quants tractors van bloquejar la sortida del domicili particular de la presidenta de la comunitat. Maria Chivite (socialista) va haver de sortir escortada per la policia per arribar al Parlament. Per aquest dissabte, els més radicals amenacen de plantar els seus tractors a les portes de la seu del PSOE del carrer Ferraz, a Madrid. Si fossin independentistes ja els haurien portat a la presó.
No, no és que els pagesos catalans estiguin menys emprenyats que els espanyols, ni que els de la resta de l'Estat siguin tots uns salvatges. El quid de la qüestió és com la ultradreta vol fer germinar la seva llavor al cor d'aquestes protestes. D'un temps ençà han estat llaurant el terreny. No és casual que allà on han aconseguit colar-se als governs autonòmics, de bracet del PP, hagin escollit quedar-se les carteres d'Agricultura (a l'Aragó, al País Valencià, a Extremadura, a Castella i Lleó). La gran diferència és que Catalunya disposa del pesticida perquè els ultres no arrelin al camp. Fa temps que el sector agrari està organitzat sota un sindicat d'esquerres, Unió de Pagesos, com recordava a les seves xarxes la col·lega Neus Tomàs. És cert que el motor que ha encès les protestes d'aquests darrers dies no ve d'ells, sinó d'un moviment assembleari creat expressament per la causa, el 6F, però UP està fent mans i mànigues per no quedar engolit per l'onada, sinó surfejar-la.
Com bé hem après al llarg dels últims anys d'eclosió dels partits ultres arreu d'Europa, el que més els alimenta és el malestar social. El soroll, el caos els alimenta i l'alimenten. Ho hem vist amb Marine Le Pen i les armilles grogues i la immigració. Amb Georgia Meloni. Amb Viktor Orban. Coneixem el guió. I ara veiem com volen reproduir-lo amb la revolta agrària a les portes d'unes eleccions europees on el gran temor dels conservadors és que la ultradreta capitalitzi el desencant agrari. Ho fan posant en contraposició l'Agenda 2030 i els objectius per reduir els efectes del canvi climàtic amb la supervivència del sector primari, quan si una cosa està matant la terra que conreen és, precisament, l'escalfament global. El reduccionisme és el modus operandi del populisme. Una mala herba.