El dilluns 6 de febrer comença la mobilització permanent en dia laborable. Això comença a animar-se. Les entitats independentistes han fet per primera vegada una convocatòria que implica pels seus seguidors haver de demanar festa a la feina per poder fer costat a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega en la primera sessió de la vista oral per l’organització del 9-N. Un dia d’assumptes propis sense remuneració invertit en la causa. No sembla un inconvenient insalvable per esperar una concentració grandiosa dels qui creuen que s’està jutjant a tot un poble, com els agrada dir els dirigents de l’ANC i Òmnium en les seves crides, encara que després ho limiten, només, a “tots els que van votar el 9-N”. Una exageració, una llicència política per ampliar el màxim el número d’acusats virtuals en un judici que tots plegats en hauríem d’haver estalviat.

Una bona prova de foc per a futures demostracions de indignació. La vista oral de la causa seguida contra l’expresident Mas i els seus consellers es podria allargar més d’un dia, i encara després serà el torn de Francesc Homs i més endavant de Carme Forcadell i els membres de la mesa del Parlament que varen donar suport a la seva decisió. Seran uns quants dies de festa de la feina si es vol mantenir la mobilització. És un risc, és clar. La revolta mai no surt gratis. Perdre diners per sortir al carrer no agrada ningú; però és la línia d’acció obligada quan es decideix seguir la via de la desobediència política i administrativa. Una no té sentit sense l’altra. I l’esgotament dels tebis és precisament el que busca l’estratègia de la judicialització seguida religiosament pel govern del PP.

Una revolució de somriures i dies festius. Aquest és l’eslògan del procés encara vigent. La versió de la classe mitjana catalana de la vaga general revolucionària que anys enrere havia de fer caure governs i règims. Caldrà esperar els resultats de la mobilització del proper dia 6 per poder intuir el futur d’aquesta manera de fer. Si no funciona prou be el demanar festa de la feina, els empresaris independentistes i les administracions corresponents sempre poden declarar no laborables els dies de manifestació. Si es tracta de desobeir, no ve d’un pam. Sembla evident que tot just som en els prolegòmens del conflicte.