Només fa una setmana que semblava que l’Estat havia entrat en una crisi constitucional de dimensions desconegudes. La dreta espanyola acusant el govern espanyol de fer un cop d’estat, i comparant (o amenaçant) Meritxell Batet amb Carme Forcadell, el Tribunal Constitucional impedint parcialment un debat parlamentari al Senat, les esquerres espanyoles escandalitzant-se farisaicament per la intromissió dels tribunals en els debats parlamentaris. I al nostre país, uns presumint que havien provocat la crisi amb la reforma del codi penal, i els altres lamentant que la gran crisi espanyola agafés l’independentisme amb els pixats al ventre.

Però no va ser la supressió de la sedició, ni la reforma de la malversació, la que va provocar el recurs cautelaríssim al Tribunal Constitucional de la dreta espanyola, sinó la manera matussera amb què el govern del PSOE-Podemos va intentar solucionar el greu problema causat pel blocatge per part del PP de les renovacions al CJPJ i al TC, aprofitant la reforma del codi penal, per introduir per via d’esmenes la reforma d’unes lleis orgàniques sense relació amb el codi penal.

La reforma del codi penal es va aprovar doncs al Senat dijous passat sense sorpreses, i en la qüestió que estava en l’origen de la crisi, la renovació de cadires al Tribunal Constitucional, hi ha hagut desblocatge per sorpresa al Consejo General del Poder Judicial. La sang no ha arribat al riu, i els anomenats conservadors i progressistes s’han posat d’acord en els nomenaments bloquejats durant anys.

Malgrat la solució de darrera hora, l’Estat de Dret a Espanya segueix tenint les canonades podrides, i amb difícil solució més enllà de pegats per cobrir les aparences amb la Unió Europea. A Espanya, reduir els nomenaments polítics a les altes magistratures per deixar-los en mans dels jutges, té el problema del biaix dretà d’una judicatura que va passar de la dictadura a la democràcia sense trencament. I els nomenaments polítics pensats per equilibrar aquest biaix han anat degenerant, amb els partits designant a persones de menor prestigi i mèrits per premiar només la màxima fidelitat política.

La deriva reaccionària ha estat el ressort de les institucions de l’Estat per abordar primer el conflicte basc primer i després el conflicte català. Amb relació a les nacions minoritàries, el Tribunal Constitucional no fa d’àrbitre sinó que és l’instrument per ajudar als jutges i als polítics espanyols tant en la limitació de l’autogovern, com en la repressió política. Avui sembla ciència-ficció recordar que l’any 1982 va ser el Tribunal Constitucional, presidit per l’antic republicà espanyol Manuel García Pelayo,  qui va tombar una llei orgànica dissenyada i pactada per la UCD i el PSOE per fer marxa enrere en la tímida descentralització de la transició, la LOAPA.

Aquests dies de crisi institucional espanyola ha estat divertit veure com es feien escarafalls pels membres del Tribunal Constitucional que prenien decisions amb el seu mandat caducat. No fa tant que un Tribunal Constitucional amb quatre membres amb el mandat caducat, un recusat i un mort sense substituir, va escapçar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i va trencar el principi de referendament popular de l’Estatut d’Autonomia.

I encara fa menys que el Tribunal Constitucional va ser el principal ariet utilitzat per frenar l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya en la fase que comença el 2012. Com ja va fer en la guerra del 36, la dreta espanyola, aquest cop amb la complicitat del PSOE quan es tractava de Catalunya, ha pervertit el concepte de cop d’estat aplicant-ho a les decisions de les majories democràtiques parlamentàries, substituint ara els alçaments militars per la utilització del govern dels jutges que són qui han fet els cops d’estat del segle XXI. Per impedir l’autodeterminació de Catalunya, el règim del 78 ha acabat visualitzant la seva cara més fosca, aquella que durant uns anys va tapar amb figures d’exiliats o lluitadors antifranquistes que van ocupar llocs importants a òrgans com el Tribunal Constitucional.

La posició de l’independentisme no ha de ser la de prendre partit, i defensar ara a les mateixes forces d’esquerres que van col·laborar en la repressió del dret d’autodeterminació, en una mena de lluita per netejar la cara de la democràcia espanyola, sinó manifestar clarament que està disposat a donar estabilitat a l’Estat només si aquest afronta el reconeixement nacional de Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació. I si això no és així, centrar-se en el mateix projecte i utilitzar només la degradació del funcionament institucional espanyol com un argument més en la causa de l’autodeterminació i la independència de Catalunya.

I millor no esperar que arribin crisis de règim espanyol. El projecte independentista ha de poder-se adaptar fins i tot a aquesta eventualitat, però no ha de dependre del fet que l’Estat espanyol faci una fallida improbable.